GEGANT DE PEDRA 2019. REPTE ACONSEGUIT!

Amb la pedra. Reconeixement de finisher.

Realment, la Gegant de Pedra 2019 va començar el 2 de juny de 2018 quan, al quilòmetre 130 i després de 10 hores de pedalejar, decidia parar-me a Figueroles per problemes físics en la Gegant 2018. "Mai més!", li vaig dir a la meua dona Neri. "Quina marxa de bojos! No pense tornar". El cas és, que dos dies després ja estava rondant-me pel cap la idea de tornar a fer-la... i acabar-la. "No estàs bé", em va dir Neri. Segurament és cert, però encara queda alguna cosa d'aquell esperit competitiu de quan feia atletisme. I no anava a permetre que la Gegant poguera amb mi.

La primera cosa que vaig fer va ser no llevar el perfil de la prova que portava enganxat al quadre de la bici. Motivació. Recordar sempre la retirada i superar-me a mi mateix. Des del gener de 2019 fins a l'1 de juny vaig fer 5000 quilòmetres, 195 hores i 69000 metres positius. 1500 quilòmetres, 22 hores i 12000 metres positius més que el 2018. Les sensacions eren bones i, objectivament, estava en millor forma tant física com mentalment. Aquest últim aspecte el considere molt important. Estic convençut que per a aquest tipus de proves no només s'ha d'entrenar la part física, sinó també la mental. I amb entrenaments damunt la bici. Són aquells dies que no t'apeteix eixir, o que et donaries la volta per tornar a casa, o quan vas tocat i encara et queda un port.

Total, que el 31 de maig ens vam presentar en L'Alcora per recollir el dorsal i deixar la bici al parc tancat. Borsa del corredor molt completa amb samarreta tècnica i paravent. Des d'ahí a dormir a Castelló. 

Animat abans de l'eixida.

A les 4'15 del matí va sonar el despertador. Vestir-se ràpid, menjar unes ensaimades amb melmelada i cap a L'Alcora. Enguany vam arribar prompte i això et dona tranquil·litat per a agafar la bici, comprovar que tot estiga bé i repassar l'estratègia de carrera. La idea era eixir ràpid i intentar estar el més avant possible sense haver de gastar massa, perquè als pocs quilòmetres entràvem en la primera senda del dia i, al estar tan prop de l'eixida es fa embús. A les sis del matí es donava puntual l'eixida i, de seguida, l'estratègia va saltar per l'aire. En posar el plat als 400 metres de prova se n'eixia la cadena. De miracle no provoque un accident! Fins a quatre vegades vaig haver de parar els primer quilòmetres per tornar a posar-la al lloc. Estratègia a fer punyetes! Algú podrà pensar que l'objectiu d'estar davant era per fer un bon temps o un bon lloc. Res més lluny de la realitat. Només volia arribar amb temps suficient als primer punts de tall, per si de cas tenia algun problema mecànic no quedar-me fora del tall. 

Una vegada superada la primera senda, ja a ritme i en les pujades sense passar de 160 pulsacions i amb molta cadència. Fins al Castell de Vilamalefa em va passar el temps molt ràpidament. Primer avituallament: isotònic i un entrepà. Cal dir que només portava un bidó de 750ml amb aigua en la bici. Molta cua i sempre ben acompanyat per altres participants fins arribar a "l'arbre pont" de Cedramán. Cua llarga per passar i fer-se la foto i, també, per a recuperar una miqueta les cames. Pujada dura caminant fins a la pista a les afores del poble i camí cap a Zucaina.

Al pas per l'arbre pont.

Cada hora o hora i mitja barreta energètica o gel. Menjar i beure. No podíem permetre'ns el luxe de quedar-nos buits. Tercer avituallament després d'un pas complicar per baix d'un pont, amb la inestimable ajuda dels voluntaris. I des d'ací ja, pràcticament, la soledat. El pas per les magnífiques pistes i els frondosos boscos van ser gratificants i sempre amb la il·lusió d'arribar a Puertomingalvo, terra coneguda. Però abans, senda perillosa fins arribar al primer port del dia, especialment perillosa per als que tenim por a les altures. La calor apretava de valent, el sol cremava i, al fons dels barrancs, ni senyal d'un poquet de vent que ens refrescara. Pujada espectacular fins el cementeri de Puertomingalvo, intentant guardar el màxim de forces possible i apurant els últims glops d'aigua. Les vistes del poble de Puertovingalvo paguen la pena de l'esforç fet fins al moment. Pista per allunyar-se del poble, baixada ràpida i pujada tècnica per l'antiga calçada romana fins arribar al nucli urbà, on la gent animava com si estigueren veient el Tour de França! Avituallament principal, quilòmetre 83 segons el meu gps. Sense pressa. Menjar i beure bé. Queda molt.

A punt d'arribar a Puertomingalvo.

Havia escoltat parlar molt sobre el Pellejero, però a mi no em va parèixer tant dur com m'esperava. Qüestió de percepció. I això que vaig caminar prou metres per l'elevada pendent, però al final vaig vore que era ciclable i vaig pujar damunt la bici i a seguir, un poc camp a través, tot s'ha de dir. Baixada molt ràpida i, en travessar un barranc, 11 quilòmetres de port fins arribar al Cabezo de las Cruces. Una hora i 21 minuts pujant. Els últims metres a peu, les forces ja fallaven. Les vistes no tenen preu des d'allà dalt, tot i que el cansament i l'instint de supervivència feien que estiguera més pendent de beure orxata (quin luxe!), omplir el boteller d'aigua i fer alguns estiraments. 

Quilòmetre 105. Seguim. Baixada tècnica per sendes fins trobar una pista que ens va portar ràpidament cap a Cortes de Arenoso. Mal moment. Tenia molt de dolor als trapezis. Una altra vegada, com l'any passat. Vaig haver de buscar la manera de trobar una postura damunt la bici que em permetera fer els descensos d'una manera més còmoda i no carregara la part dolorida. A Cortes avituallament, oli a la cadena, estiraments i a seguir. A partir d'eixe moment l'objectiu va ser arribar al següent avituallament. La primera part després de Cortes va ser molt bonica, per unes pistes on donava gust rodar. Però prompte vam tornar a la realitat amb una pujada en la que vaig haver de posar peu a terra. 

Parada tècnica a l'avituallament de Zucaina i a seguir fins a Ludiente, el següent objectiu. Pel camí, pendents impossibles i trampes en forma de baixada pronunciada, gir i pendent màxim. Sense temps a canviar de marxa, peu a terra. Menys mal que les pujades no eren llargues. Seguim per sendes i pistes fins travessar el riu i arribar a Ludiente, on ens esperava un espectacular avituallament amb molt de menjar i bona música. Les forces ja anaven justes. 

En eixir de Ludiente pujada per pista de formigó per a després passar a senda directament no ciclable. Serà precís! Passa un corredor i diu alguna cosa sobre un quilòmetre vertical. Com? Mire el perfil i veig una V molt estreta. Ai mare! Efectivament. Després d'una baixada fins a un barranc, pujada extrema. Peu a terra. Costava, fins i tot, pujar a peu. La mare que ha parit al Manolo! (l'organitzador). Sembla que no s'acabe mai, però sí. Hi ha un final. "Eres gigante", posava dalt. "Si ens pagaren, no ho faríem", vaig pensar. Gel a la boca, glop d'aigua i a seguir. Va, que això ja ho tenim.

Baixant per una senda-

Des del quilòmetre vertical el terreny ja va ser molt favorable. La il·lusió d'acabar feia que el cansament no es notara tant. Última senda abans de Coronetes i descens ràpid fins Figueroles. Que estrany que no passem pel poble. Arribe a un encreuament i no hi havia cap cinta taronja. Merda! M'he saltat algun encreuament i estic fent quilòmetres de més. A tornar cap arrere. No vaig ser l´únic. He de dir que fins eixir de Figueroles em vaig tornar a recordar de Manolo unes quantes vegades...

S'acostava el moment. Últimes sendes per dins dels barrancs i última pista fins que, després d'una corba, apareix L'Alcora. Note humitat als ulls. Són ja més de 15 hores. Ja ho tenim! Passeig triomfal pels carrers de la ciutat i entrada en meta després de 15 hores i 16 minuts. No hi ha paraules. Abraçada amb Neri, abraçada recomfortant. Quina alegria! Hem superat el repte! Ho hem aconseguit! Som GEGANTS!

Ja han passat uns dies des de la prova i em venen al cap unes reflexions. En primer lloc, valorar la gran feina que es fa des de l'organització. Una feina de tot un any. És molt complicat i, a la vegada, molt d'agrair, que TOT el recorregut estiga senyalitzat. Són 200 quilòmetres. Posar i llevar cinta. Quina feinada! En segon lloc, el recorregut. Duríssim. Ho advertia Manolo al breefing i era cert. És una autèntica barbaritat. No es pot criticar perquè sabíem on anavem. Cal estar molt, molt, molt preparat per fer esta prova. Acabar-la és un gran triomf. Tercera reflexió. Els voluntaris excepcionals. Personalment he de dir que em vaig sentir estimat i cuidat. Molt agrait! Quarta i última. Són moltes les hores de preparació, hores que he compartit amb els meus companys d'entrenament Rubén i Héctor, però sobretot hores que he deixat de passar amb la meua família. Gràcies per la vostra comprensió. Us estime.

SOM GEGANTS!

8 anys i 10 moments

Sembla que és l'altre dia quan allà per setembre del 2007 em feia càrrec de l'escola d'Atletisme del CAVA i ja han passat vuit anys. És hora de tancar una etapa i fer balanç. I aquest no pot ser més positiu. Si el 2007 començavem la temporada amb 7 atletes, ara la tanquem amb vora 70 i una escola consolidada. Fent la vista arrere i repassant tants i tants bons moments em quede amb 10. Són un xicotet resum del que ha sigut la meua trajectòria com a entrenador a l'escola del CAVA. Un privilegi haver treballat amb tanta gent bona i haver estat recolzat per pares, mares i directius.

1. SETEMBRE DE 2007

Començavem l'aventura amb 8 alumnes a l'escola. Amb molta dificultat vam començar un treball amb ells que, poc a poc, va anar donant els seus fruits. De la foto ja només queden en actiu dos atletes, ja fets i drets, pels quals sent un apreci especial.

2. PRIMERES ALEGRIES

La feina feta començava a donar els seus fruits i els futurs atletes ja recollien el fruit del seu treball. Quin il·lusió tornar carregats de medalles del Campionat Provincial.

3.PRIMER PÒDIUM PER EQUIPS

Diuen que l'atletisme és un esport individual. Però també es fa per equips i a prop de Torrent aconseguien el tercer lloc al provincial de cross en categoria infantil Josep Barberà, Sergio Borredà, Víctor Sanz, Carles Torró i Javier Revert. No resulta gens fàcil juntar equips i més quan es comença un projecte!

4. CROSS INTERNACIONAL DE LES VALLS D'ANDORRA

 

Va ser una experiència inoblidable el poder compartir amb atletes i familiars un cross molt bonic, que junta esport, convivència i turisme. A més, Laura i Fernando Sanz pujaren al pòdium!

5. PRIMER ATLETA A UN CAMPIONAT D'ESPANYA DE CROSS

No puc negar que possiblement siga l'especialitat que més m'ha agradat sempre. Per això, quan Júlia Rico va anar al primer estatal de cross en A Coruña el 2012, va ser un d'eixos moments inoblidables. L'atletisme, però, no sempre és just i abans Laura Sanz i després Josep Barberà van fer mèrits per classificar-se. Desafortunadament la salut no els va acompanyar i no ho aconseguiren.

6. ÀNGELA PASCUAL. CAMPIONAT AUTONÒMICA I GRAN MARCA ALS 500 LLISOS

Àngela va ser or a l'autonòmic infantil en 500 llisos amb una marca de 1 minut i 21 segons. Una marca estratosfèrica per a la seua edat i per als seus entrenaments. Va acabar la temporada entre les 10 primeres del rànking d'Espanya.

7. LA MEDALLA AL PROVINCIAL DE LARA ORTIZ

El tercer lloc de Lara al provincial cadet en salt de llargada va ser un moment de superació personal. Superació perquè les coses no eixien com voliem i perquè havia passat per una situació familiar molt difícil. Content que puguera dedicar eixe tercer lloc.

8. GILBERTO I SOFIA

 Han sigut els dos únics fondistes que han repetit participació en Campionat d'Espanya Individual de Cross. Molta emoció i satisfacció amb ells i amb les seues famílies.

9. EQUIP FEMENÍ

 

 Una generació històrica de xiques que han aconseguit emocionar-nos amb la seua il·lusió i que han demostrat que, per damunt de les individualitats, sempre està l'equip.

10. VICENT REVERT

 

Per fí li arribava, més val tard que mai, un més que merescut homenatge a la Gala de l'Esport d'Ontinyent. L'ànima de l'atletisme a Ontinyent.

Onada de calor

No, no es tracta de la informació meteorològica. Ni Mònica López, ni Tomàs Molina, ni Jordi Payà tenen res a veure amb aquestes línies. Però estem en una setmana d'onada de calor. I la causa en aquest cas no són unes altes pressions ni un front càlid de ve del continent africà. És molt pitjor. La "crida" fallera a València va ser responsable del començament de l'onada. O millor, la trista protagonista de la mateixa, Na Rita Barberà Nolla. El ja tristament famós "caloret" ha fet pujar la temperatura dels que sentim que, lluny de quedar-se en blanc, la seua actuació representa el més absolut menyspreu al valencià, als valencianoparlants i als castellanoparlants que s'esforcen per parlar la nostra llengua. Una persona que ostenta el càrrec d'alcaldessa de València no pot permetre's el luxe de fer un "discurs" tan lamentable, tant pel contingut com pel continent. No hi ha justificació possible. Ara que en el món de l'educació estan tant de moda les competències bàsiques, podem afirmar rotundament que la Sra. Barberà és una incompetent lingüística, doncs no té un mínim domini d'una de les dos llengües oficials del territori on governa. Més enllà del fet, la sensació que dona la situació és que ja no els importen ni els fets ni les formes, tenen total impunitat per a fer el que es vinga en gana. Nosaltres els valencians ens ho prenem de la millor manera que podem prendre'ns-ho: amb humor. No són pocs els muntatges fotogràfics del personatge que han circulat per internet i els telèfons mòbils via whatsapp. A més de riure's bona cosa del nivell de valencià de Rita, també fan broma del seu suposat gust per la beguda. Si escriviu "caloret" al google imatges podeu trobar-ne un bon recull.

Per si no l'heu vist encara, cosa bastant improbable, ací teniu el vídeo al youtube.

En fí, l'amic Xavi Castillo no s'acabarà mai la feina al pas que anem!

Però la temperatura ha continuat pujant en veure el debat sobre "el estado de la nación". La conclusió és clara. Estem molt mal. I no perquè l'economia vaja millor o pitjor, no. Sinó perquè el nivell dels polítics és lamentable. I en això que apareix l'amiga Celia Villalobos, vicepresidenta primera del Congrés, i té la brillant idea de posar-se a jugar al "Frozen Free Fall" mentre estava parlant el President del Govern. Una més de les ja tristes habituals eixides de to d'aquesta senyora. Aquest tipus d'actituds sense dubte contribueixen a reforçar el que l'actual govern tracta de promocionar: la "Marca Españistán". 

I si ja estàvem ben calentets en ple hivern només ens faltava la publicació al BOE del curriculum de Religió. Elaborat per l'Església Catòlica espanyola. Sí, l'església del senyor Rouco Varela, eixe ex-cap dels bisbes espanyols que s'ha gastat la ridícula quantitat de mig milió d'euros en reformar un àtic de 359 metres quadrats pel qual no pagarà l'IBI en ser propietat de l'Església. De veritat que m'entra mala llet en escriure-ho. Al que anàvem. Vos convide a llegir el següent bloc on descobrireu les barbaritats que estes persones que encara viuen al segle XV han escrit per a que els xiquets i xiquetes d'Españistan aprenguen. Això de "estado aconfesional" ha passat a millor vida. I el millor de tot és que és assignatura avaluable i farà mitjana amb la resta d'àrees. Lògicament, la Conferència Episcopal no està satisfeta i així ho ha manifestat el seu portaveu en roda de premsa. Vol més. Em pregunte quin serà el pròxim pas. Qualsevol cosa és possible. Mentrestant, Rouco es relaxa al seu àtic. Este no sap què és això de la crisi ni tampoc ha pensat mai en els més desafavorits. Déu és molt bo, perquè jo ja els hagués castigat durament a tots.

Eixe grau extra de temperatura que fa insuportable el viure ens l'ha donat les Corts Valencianes. Primer amb la llei de Defensa de les Senyes d'Identitat Valencianes. La primera cosa que em ve al cap és: si és llei de defensa, qui ataca les senyes? Clar! Els catalans! Xe! Ens volen furtar la paella, ens volen catalanitzar, volen fer que la nostra llengua siga la catalana. Això mai! Ací continuarem parlant... en castellà.

Per si no fora prou el despropòsit, el nostre President Alberto Fabra ha tingut a bé burlar-se de la pujada de tensió que va tindre el diputat de Compromís Joan Baldoví al Congrés dels Diputats. Eixa manera de perdre els papers només demostra el nerviosisme de qui sap que en poc més de tres mesos haurà de buscar una nova casa per viure. Un humor molt particular el del President. Lamentable en qualsevol cas.

Un rècord del món estratosfèric

Quan un esportista bat un rècord del món, siga de l'especialitat que siga, s'aconsegueix superar els límits de tot el que s'havia fet fins el moment. Hi ha alguns rècords, però, que tenen un plus afegit a fer el que ningún esportista ha pogut fer. És el cas del rècord del món de la prova de marató que es va batre el passat 28 de setembre a Berlín. El protagonista va ser l'atleta Dennis Kimetto, keniata de 30 anys, el qual va aconseguir córrer els 42 quilòmetres i 195 metres en 2 hores 2 minuts i 57 segons, rebaixant en 26 segons l'anterior plusmarca mundial i trencant per primera vegada la barrera de les 2 hores i 3 minuts. Quasi res. L'escenari era el millor possible, ja que a les darreres huit edicions de la Marató de Berlín s'han aconseguit batre cinc rècords del món, pel que tant el circuit com la qualitat dels participants sembla indiscutible.

Dennis Kimetto. Foto: voiceofsport.net

 Fins ací tot normal. Però si un fa una anàlisi una miqueta més profund de la marca aconseguida se n'adona d'eixe plus de qualitat que té la marca aconseguida. En primer lloc, tomba definitivament eixe axioma que diu que la marató és una prova de resistència o de fons. No senyors, açò ja és una prova de velocitat en tota regla, de resistència a la velocitat. Per poc, Kimetto va córrer tots els quilòmetres a una mitjana lleugerament inferior, per dècimes, als 2 minuts i 55 segons per quilòmetre, a més de 20 quilòmetres per hora. És a dir, a 1 minut i 10 segons el 400 o 35 segons el 200. Proveu quant de temps sou capaços d'aguantar a eixe ritme. 

Però encara ens sorprenem més si analitzem els parcials cada 5 quilòmetres, perquè sembla evident que Kimetto va ser incapaç de "clavar" tots els quilòmetres a 2'55''. Així si, trobem que el primer i segon cinc mils es van recórrer en 14'42'', el tercer en 14'46'', el quart en 14'26'', el cinquè en 14'32'', el sisè en 14'30'', el setè en 14'09''(quasi res!), el vuité en 14'42'' i els últims 2195 metres en 6'28''. Amb el temps fet al setè cinc mil Kimetto estaria el 11è lloc al rànking d'Espanya de 5000 de la passada temporada.

 Si sumem cinc mils per fer parcials de 10 quilòmetres, trobem que el primer 10000 va fer en 29'24, el segon en 29'12'', el tercer en 29'02'' i el quart 28'51''. Si juntem els parcials sisè i setè de 5 quilòmetres, veiem que en eixe 10000 va fer 28'39''. Amb el pitjor parcial de 10000, els 29'24'', estaria el vuité del rànking d'Espanya als 10000 en pista. I amb el millor parcial, els 28'39'', seria el cinquè. Tot això mentre corre un marató. Velocitat pura.

A l'arribada, amb la Porta de Bramdemburg al fons. Foto: revistaes.com

Però hi ha més. El keniata va fer una marató "en positiu", perquè la primera mitja marató la va passar en 1 hora 1 minut i 45 segons, mentre que la segona mitja la va fer en 1 hora 1 minut i 11 segons (superant el primer del rànking espanyol en la prova de mitja marató, Ayad Lamdassen, en 11 segons). Cal destacar també que el quilòmetre més ràpid el va recórrer en 2 minuts i 47 quilòmetres, el qual va ser (taxaaaan!) el quilòmetre 31.

Quin és el secret? Genètica+ estil de vida. És evident que sense una genètica privilegiada no es pot córrer a aquestos ritmes durant tants quilòmetres. Però també el fet de viure i entrenar en alçada, junt a una dedicació completa a entrenar i descansar, més l'alimentació particular i una competitivitat màxima són la pòcima màgica per aconseguir una gesta així.

Una última reflexió. Després de tot el que he exposat, d'eixe salt de qualitat que té aquest rècord del món, els mitjans de comunicació li van dedicar ben poc temps a la notícia, sobretot alguns programes a la televisió suposadament "d'esports". S'ho han de fer mirar.

M'agrada el Cross de Sant Rafel

Eixida del Cross de Sant Rafel 2014 en categoria absoluta

 

El Cross de Sant Rafel representa per a mi una competició a la que li tinc molta estima, potser la que més. I no perquè siga una gran competició de nivell internacional, ni un gran campionat, ni una de les gran proves en ruta. No. M'encanta perquè és la típica popular que manté eixe esperit de fa 36 anys quan va començar. Perquè en un món actual de les carreres populars en el que eixen les empreses de serveis com a pebrassos, de xips, d'inscripcions per internet, dorsals que no es trenquen, bosses del corredor, premís en metàl·lic (cada vegada menys), Sant Rafel es manté com el primer dia. Ratlla pintada en terra per a l'eixida i l'arribada. Preparats i ja! per començar a correr, dorsals de cartró que acaben agafats a les mans del corredors perquè s'han trencat per la suor o l'aigua de l'avituallament, inscripcions a la taula fins a 5 minuts abans d'eixir, borsa de xuxes per als xicotets i saborosos premis per a la categoria absoluta. Potser és perquè em fa recordar i enyorar aquells anys noranta, quan començava a córrer, en els que Sant Rafel suposava una de les competicions de més prestigi i nivell per als atletes ontinyentins. Suposava guanyar a casa, quasi res! I també un se n'anava carregat a casa amb una bona manta ontinyentina per a combatre el fred hivern. El vaig guanyar de cadet. I, a l'any següent, dues pujades al Pilar. Allò sí que era córrer i fer-ho en un circuit dur! Noms tan il·lustres com Tono Pérez Perales, Paquito Ribera, Alberto Genovés, Rafa Ortiz "Bekele" o José Antonio Vallés entre d'altres, li donaren un altíssim nivell al Cross durant la dècada dels 90. Crec recordar que a mí em va tocar el torn l'any 2001. Guanyador a Sant Rafel de la categoria absoluta. Quina satisfacció! Encara guarde el trofeu i la manta a casa els meus pares a un lloc especial. 

A l'edició de l'any 2000, corrent amb Alberto Genovés

Ara, la meua motivació és un altra. Disfrute veient córrer els meus atletes i els meus dos fills. Les categories inferiors són una passada. Els xiquets i xiquetes disfruten corrent pels carrers del barri i se'n van satisfets a casa. Hi ha un ambient molt familiar. Enguany, la prova absoluta ha estat molt disputada. El triomf ha sigut clar per a Octavio Sanchis, però del segon al cinquè ha hagut una lluita espectacular que només ha quedat decidida als últims 300 metres de la prova. La motivació d'aconseguir un pernil sempre ajuda. 

Desitge que el Cross de Sant Rafel es mantinga fidel a la tradició i continue per molts anys. Cal agraïr l'Associació de Festes de Sant Rafel la seua dedicació i esforç de tants anys a aquesta prova atlètica. Ens feu disfrutar tots els anys i ja esperem amb ganes l'edició de 2015.

Reflexions d'inici de curs.

Hem començat el curs. Ja tocava. Els mestres tenim massa vacances. I hem donat al nostre alumnat una calorosa benvinguda. Tal qual. Les aules per damunt de 30 graus tot el dia. És el que té l'estiu. Fa calor. A més de ser un any molt sec, va i li pega per fer calor a principis de setembre. Ja és mala sort, dirà la consellera Català. Ella, alumna avantatjada del PP, no sap què fer per a que la nomenen Ministra d'Educació. Com no podia ser d'una altra manera, ha sigut la primera en posar en marxa la LOMQE. Als valencians ens agrada experimentar. Més dies de classe és el que fa falta. I té la brillant idea de començar el 3 de setembre. La pràctica totalitat de la Comunitat Educativa en contra: mestres, alumnes, pares, sindicats. També els empresaris turístics, els quals estan preocupats perquè eixa setmaneta pot costar-los molta "pasta". No passa res. El càrrec de possible Ministra ho val.

Prepare vosté les aules i la feina dels primers dies per als xiquets en només 2 dies. Màxima eficiència. Màxima productivitat. I va i fa calor. En 15 anys que porte com a mestre mai havia patit tanta calor. Ni al mes de juny. I això que m'he canviat a la zona de sombra de l'escola. El sól calfa sobre calent. Les temperatures per la nit són tropicals i l'escola està tancada. Entre el dia, no té temps de refredar-se. El còctel perfecte, els astres ben alineats. Tot el dia per damunt dels 30 graus. Els tres dies que portem he hagut de baixar-me al mig matí els alumnes al patí per a que pogueren respirar. Les seues cares, la suor... No vull pensar com han d'estar a una classe d'ESO.

Les protestes no s'han fet esperar. Ja són diverses escoles i IES els que han començat a mobilitzar-se organitzant protestes perquè així no es pot fer classe. La resposta? Alguns inspectors ja han fet el possible per intentar evitar-ho. Cal dir que tant la llei de riscos laborals com la de protecció del menor són clares en eixe aspecte: no es pot fer classe si a l'aula es passen els 27 graus. Bé, siguem flexibles. Una cosa és que, al final del matí, es sobrepasse eixa temperatura i una altra cosa ben diferent és que comencem a les 9 del matí amb 30 graus a l'aula. I pujant. Com que hi ha gent que sempre troba un moment per a tot, no han tardat en circular per internet fotos fent broma sobre la situació. Fins i tot Julio Iglesias s'ha queixat amargament.

L'amic Julio queixant-se de la calor a les aules

La Conselleria, mitjançant la consellerà Català, ha intentar posar tot tipus d'excuses. Que ells no sabien la temperatura que anava a fer, que no és per a tant, que l'any passat feia més calor i ningú es va queixar... Li ha faltat dir que era una conspiració catalana per a que els valencians no aprenguen la nova àrea de cultura valenciana. Al temps. 

Vaig vore la consellera l'altre dia a la tele i demanava que no es polititzara ni es sindicalitzara l'inici de curs. Se'm van caure els ous a terra. Perdoneu, però és així. Continua tratant-nos de tontos als valencians. Continua sense aprendre res. Continuen passant-se les lleis que no els interessen per l'arc de triomf. No parlarem de la LOMQE, perquè crec que ja està dit tot sobre ella. Però sí m'agradaria remarcar unes cosetes importants. Al CEIP Cremona d'Alaquàs la policia va desallotjar els pares que protestaven per demanar aules dignes per als seus fills... i educació en valencià. En aquest cas allò amb que es plena de la boca la consellera (no malpenseu) de la lliure elecció de centre per part dels pares ha quedat en no res. Després l'atac frontal a la nostra llengua. La major part de les unitats suprimides han sigut en valencià, i no és per falta de demanda. Mentrestant, a un col·legi de València, la consellera manté una unitat amb tres alumnes... en castellà. Queda clar que tots no sóm iguals. De tota manera, hem de reconèixer la senyora Català la coherència que té. Fa uns anys va demostrar públicament la vergonya que sentia per la seua llengua materna. Maria José, parlar en valencià no és un defecte. Ni tampoc en castellà, ni en anglés, ni en qualsevol altra llengua. Si ens avergonyim d'allò que és nostre anem malament, molt malament. M'imagine la consellera per la nit, transformada en una espècie de Gollum, maleint el seu primer cognom. "Català, noooooo mi tesoro, puaaaajjjj, Gollum, Gollum".No, millor no imaginar-ho. Fa por. Adjunte vídeo i algunes notícies a la premsa digital.

http://www.laveupv.com/noticia/10847/exigeixen-a-inspeccio-de-treball-parar-les-classes-en-mes-de-200-collegis-pais-valencia

 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/09/04/valencia/1409829264_463167.html

 http://stepv.intersindical.org/noticies/article/stepv_anima_el_professorat_a_abandonar_laula_amb_lalumnat_si_no_compleix_el

 http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/09/05/sindicatos-instan-docentes-padres-denunciar/1157865.html

 http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/09/05/maestra-alumno/1157864.html

 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/09/05/valencia/1409931863_306131.html

Desapareix la web esportsontinyent.com

Una de les millors iniciatives que havia tingut la Regidoria d'Esports de l'Ajuntament d'Ontinyent ha quedat en no res. La web esportsontinyent.com havia nascut amb la iniciativa de ser el punt de trobada per a informar-se de tot allò que passa a l'esport ontinyentí. Una forma clara i fàcil per fer arribar la informació de la Regidoria i dels Clubs ontinyentins a les persones interessades en practicar esport o participar en els diferents esdeveniments esportius de la ciutat. Cal recordar que va ser la eina fonamental de participació ciutadana per a la passada Gala de l'Esports. Els ontinyentins vam votar els nostres millors esportistes a través del portal d'esports i aquesta iniciativa va ser molt ben acollida entre els ciutadans. Per desgràcia, des de ja fa un temps, la web ha deixat de funcionar i "nunca más se supo". Sembla ser que les penúries econòmiques que patim i que pateix el nostre Ajuntament podrien estar darrere de la desaparició d'aquesta eina de comunicació. Una llàstima. Descanse en pau.

Jutge i part

Algunes vegades, en alguns esports, hi ha persones que, per raons diverses, decideixen formar part del grup de jutges o àrbitres que regulen l'activitat esportiva. La gran majoria només exerceixen només d'àrbitre, però sempre hi ha algún personatge, que es creu més llest que ningú, que realitza altres funcions incompatibles amb la tasca d'arbitratge. I el més fotut de tot és que no només se les donen de llestos, sinó que a més ens fan tontos a la resta. Recentement hem tingut un cas que em toca molt de prop. Sembla ser que al nivell en el que ens movem a l'atletisme no és sancionable aquesta actitud, és a dir, es pot fer d'entrenador i jutge a la vegada, cosa sorprenent, però. Una altra cosa és la reconeguda falta d'ètica que això suposa, sobretot quan l'objectiu és aprofitar per perjudicar el rival i, el que clama al cel, sobretot quan no hi ha atletes propis pel mig.
No. És lamentable que es donen aquestes situacions i la falta d'ètica, d'esportivitat i d'educació del personatge en qüestió queda ben patent en les seves actuacions, el que l'acaba d'incapacitar per a l'activiat que realitza. Però que no es pense que som tontos. Sí, ens donem compte de les coses i, fins ara, sempre hem callat. Però això de callar ja s'ha acabat.

Llums i sombres a la Gala de l'Esport 2009

La Gala de l'Esport d'Ontinyent 2009 va tindre lloc el passat divendres dia 15 de gener al Restaurant Casa Seguí. Va ser una Gala amb moltes novetats. Començant pel canvi de lloc, canvis en les categories, nou sistema de votació fins arribar al canvi de data. I, com en totes les coses, van haver llums i sombres. Trobe molt encertat el canvi de lloc, que va repercutir en la comoditat dels assistens en la qualitat del menú i en l'augment de la participació en l'esdeveniment, més de 400 persones. També cal valorar molt positivament el pas de dos a sis categories. D'aquesta manera es fa justícia al reconeiximent de molts esportistes que, amb l'anterior format, mai haurien estat reconeguts. Agradable sorpresa per part de la Regidoria d'Esports de la realització d'un vídeo de cada esportista i l'entrega d'una còpia amb DVD a cada assistent.
Però també va haver massa sombres. La primera va ser l'assistència d'un únic esportista convidat, Víctor Luengo, el que tirava per terra l'argument que la Gala es canviava de data, entre altres coses per facilitar l'assistència d'esportistes d'èlit. A més, el canvi de data fa que no es puga valorar una temporada sencera, ja que en la majoria dels esports les temporades comencen al setembre d'un any i acaben al juliol de l'any següent. Tampoc m'acaba d'agradar el sistema d'elecció. Sempre he pensat que les valoracions les hauria de fer una comité "d'experts" en esport, ja que en el cas actual tenen més avantatge els clubs amb un major número de socis a l'hora de votar per internet. En alguna categoria crec que la votació va ser equivocada i que no es va escollir a l'esportista que millor currículum presentava. No vaig acabar d'entendre tampoc el criteri amb el que es va premiar determinats esportistes i clubs, sense dubte mereixedors del reconeiximent, però també altres esportistes i associacions que no estaven presents a la Gala eren mereixedors d'eixe reconeiximent i no el van rebre. La durada de l'esdeveniment també va ser excessiva. Cinc hores és massa per a molta gent i va haver alguns que van abandonar abans del final de la Gala. I per últim, un toc d'atenció al presentador. No pot ser que en un acte de la importància que té la Gala no sàpiga dir unes poques paraules de bona part dels nominats, mentre que d'altres, sobretot futbolistes, faça tots els comentaris que calguen.
Esperem que l'any que ve, poc a poc, es millores totes aquestes cosetes.