Un rècord del món estratosfèric

Quan un esportista bat un rècord del món, siga de l'especialitat que siga, s'aconsegueix superar els límits de tot el que s'havia fet fins el moment. Hi ha alguns rècords, però, que tenen un plus afegit a fer el que ningún esportista ha pogut fer. És el cas del rècord del món de la prova de marató que es va batre el passat 28 de setembre a Berlín. El protagonista va ser l'atleta Dennis Kimetto, keniata de 30 anys, el qual va aconseguir córrer els 42 quilòmetres i 195 metres en 2 hores 2 minuts i 57 segons, rebaixant en 26 segons l'anterior plusmarca mundial i trencant per primera vegada la barrera de les 2 hores i 3 minuts. Quasi res. L'escenari era el millor possible, ja que a les darreres huit edicions de la Marató de Berlín s'han aconseguit batre cinc rècords del món, pel que tant el circuit com la qualitat dels participants sembla indiscutible.

Dennis Kimetto. Foto: voiceofsport.net

 Fins ací tot normal. Però si un fa una anàlisi una miqueta més profund de la marca aconseguida se n'adona d'eixe plus de qualitat que té la marca aconseguida. En primer lloc, tomba definitivament eixe axioma que diu que la marató és una prova de resistència o de fons. No senyors, açò ja és una prova de velocitat en tota regla, de resistència a la velocitat. Per poc, Kimetto va córrer tots els quilòmetres a una mitjana lleugerament inferior, per dècimes, als 2 minuts i 55 segons per quilòmetre, a més de 20 quilòmetres per hora. És a dir, a 1 minut i 10 segons el 400 o 35 segons el 200. Proveu quant de temps sou capaços d'aguantar a eixe ritme. 

Però encara ens sorprenem més si analitzem els parcials cada 5 quilòmetres, perquè sembla evident que Kimetto va ser incapaç de "clavar" tots els quilòmetres a 2'55''. Així si, trobem que el primer i segon cinc mils es van recórrer en 14'42'', el tercer en 14'46'', el quart en 14'26'', el cinquè en 14'32'', el sisè en 14'30'', el setè en 14'09''(quasi res!), el vuité en 14'42'' i els últims 2195 metres en 6'28''. Amb el temps fet al setè cinc mil Kimetto estaria el 11è lloc al rànking d'Espanya de 5000 de la passada temporada.

 Si sumem cinc mils per fer parcials de 10 quilòmetres, trobem que el primer 10000 va fer en 29'24, el segon en 29'12'', el tercer en 29'02'' i el quart 28'51''. Si juntem els parcials sisè i setè de 5 quilòmetres, veiem que en eixe 10000 va fer 28'39''. Amb el pitjor parcial de 10000, els 29'24'', estaria el vuité del rànking d'Espanya als 10000 en pista. I amb el millor parcial, els 28'39'', seria el cinquè. Tot això mentre corre un marató. Velocitat pura.

A l'arribada, amb la Porta de Bramdemburg al fons. Foto: revistaes.com

Però hi ha més. El keniata va fer una marató "en positiu", perquè la primera mitja marató la va passar en 1 hora 1 minut i 45 segons, mentre que la segona mitja la va fer en 1 hora 1 minut i 11 segons (superant el primer del rànking espanyol en la prova de mitja marató, Ayad Lamdassen, en 11 segons). Cal destacar també que el quilòmetre més ràpid el va recórrer en 2 minuts i 47 quilòmetres, el qual va ser (taxaaaan!) el quilòmetre 31.

Quin és el secret? Genètica+ estil de vida. És evident que sense una genètica privilegiada no es pot córrer a aquestos ritmes durant tants quilòmetres. Però també el fet de viure i entrenar en alçada, junt a una dedicació completa a entrenar i descansar, més l'alimentació particular i una competitivitat màxima són la pòcima màgica per aconseguir una gesta així.

Una última reflexió. Després de tot el que he exposat, d'eixe salt de qualitat que té aquest rècord del món, els mitjans de comunicació li van dedicar ben poc temps a la notícia, sobretot alguns programes a la televisió suposadament "d'esports". S'ho han de fer mirar.

M'agrada el Cross de Sant Rafel

Eixida del Cross de Sant Rafel 2014 en categoria absoluta

 

El Cross de Sant Rafel representa per a mi una competició a la que li tinc molta estima, potser la que més. I no perquè siga una gran competició de nivell internacional, ni un gran campionat, ni una de les gran proves en ruta. No. M'encanta perquè és la típica popular que manté eixe esperit de fa 36 anys quan va començar. Perquè en un món actual de les carreres populars en el que eixen les empreses de serveis com a pebrassos, de xips, d'inscripcions per internet, dorsals que no es trenquen, bosses del corredor, premís en metàl·lic (cada vegada menys), Sant Rafel es manté com el primer dia. Ratlla pintada en terra per a l'eixida i l'arribada. Preparats i ja! per començar a correr, dorsals de cartró que acaben agafats a les mans del corredors perquè s'han trencat per la suor o l'aigua de l'avituallament, inscripcions a la taula fins a 5 minuts abans d'eixir, borsa de xuxes per als xicotets i saborosos premis per a la categoria absoluta. Potser és perquè em fa recordar i enyorar aquells anys noranta, quan començava a córrer, en els que Sant Rafel suposava una de les competicions de més prestigi i nivell per als atletes ontinyentins. Suposava guanyar a casa, quasi res! I també un se n'anava carregat a casa amb una bona manta ontinyentina per a combatre el fred hivern. El vaig guanyar de cadet. I, a l'any següent, dues pujades al Pilar. Allò sí que era córrer i fer-ho en un circuit dur! Noms tan il·lustres com Tono Pérez Perales, Paquito Ribera, Alberto Genovés, Rafa Ortiz "Bekele" o José Antonio Vallés entre d'altres, li donaren un altíssim nivell al Cross durant la dècada dels 90. Crec recordar que a mí em va tocar el torn l'any 2001. Guanyador a Sant Rafel de la categoria absoluta. Quina satisfacció! Encara guarde el trofeu i la manta a casa els meus pares a un lloc especial. 

A l'edició de l'any 2000, corrent amb Alberto Genovés

Ara, la meua motivació és un altra. Disfrute veient córrer els meus atletes i els meus dos fills. Les categories inferiors són una passada. Els xiquets i xiquetes disfruten corrent pels carrers del barri i se'n van satisfets a casa. Hi ha un ambient molt familiar. Enguany, la prova absoluta ha estat molt disputada. El triomf ha sigut clar per a Octavio Sanchis, però del segon al cinquè ha hagut una lluita espectacular que només ha quedat decidida als últims 300 metres de la prova. La motivació d'aconseguir un pernil sempre ajuda. 

Desitge que el Cross de Sant Rafel es mantinga fidel a la tradició i continue per molts anys. Cal agraïr l'Associació de Festes de Sant Rafel la seua dedicació i esforç de tants anys a aquesta prova atlètica. Ens feu disfrutar tots els anys i ja esperem amb ganes l'edició de 2015.

Reflexions d'inici de curs.

Hem començat el curs. Ja tocava. Els mestres tenim massa vacances. I hem donat al nostre alumnat una calorosa benvinguda. Tal qual. Les aules per damunt de 30 graus tot el dia. És el que té l'estiu. Fa calor. A més de ser un any molt sec, va i li pega per fer calor a principis de setembre. Ja és mala sort, dirà la consellera Català. Ella, alumna avantatjada del PP, no sap què fer per a que la nomenen Ministra d'Educació. Com no podia ser d'una altra manera, ha sigut la primera en posar en marxa la LOMQE. Als valencians ens agrada experimentar. Més dies de classe és el que fa falta. I té la brillant idea de començar el 3 de setembre. La pràctica totalitat de la Comunitat Educativa en contra: mestres, alumnes, pares, sindicats. També els empresaris turístics, els quals estan preocupats perquè eixa setmaneta pot costar-los molta "pasta". No passa res. El càrrec de possible Ministra ho val.

Prepare vosté les aules i la feina dels primers dies per als xiquets en només 2 dies. Màxima eficiència. Màxima productivitat. I va i fa calor. En 15 anys que porte com a mestre mai havia patit tanta calor. Ni al mes de juny. I això que m'he canviat a la zona de sombra de l'escola. El sól calfa sobre calent. Les temperatures per la nit són tropicals i l'escola està tancada. Entre el dia, no té temps de refredar-se. El còctel perfecte, els astres ben alineats. Tot el dia per damunt dels 30 graus. Els tres dies que portem he hagut de baixar-me al mig matí els alumnes al patí per a que pogueren respirar. Les seues cares, la suor... No vull pensar com han d'estar a una classe d'ESO.

Les protestes no s'han fet esperar. Ja són diverses escoles i IES els que han començat a mobilitzar-se organitzant protestes perquè així no es pot fer classe. La resposta? Alguns inspectors ja han fet el possible per intentar evitar-ho. Cal dir que tant la llei de riscos laborals com la de protecció del menor són clares en eixe aspecte: no es pot fer classe si a l'aula es passen els 27 graus. Bé, siguem flexibles. Una cosa és que, al final del matí, es sobrepasse eixa temperatura i una altra cosa ben diferent és que comencem a les 9 del matí amb 30 graus a l'aula. I pujant. Com que hi ha gent que sempre troba un moment per a tot, no han tardat en circular per internet fotos fent broma sobre la situació. Fins i tot Julio Iglesias s'ha queixat amargament.

L'amic Julio queixant-se de la calor a les aules

La Conselleria, mitjançant la consellerà Català, ha intentar posar tot tipus d'excuses. Que ells no sabien la temperatura que anava a fer, que no és per a tant, que l'any passat feia més calor i ningú es va queixar... Li ha faltat dir que era una conspiració catalana per a que els valencians no aprenguen la nova àrea de cultura valenciana. Al temps. 

Vaig vore la consellera l'altre dia a la tele i demanava que no es polititzara ni es sindicalitzara l'inici de curs. Se'm van caure els ous a terra. Perdoneu, però és així. Continua tratant-nos de tontos als valencians. Continua sense aprendre res. Continuen passant-se les lleis que no els interessen per l'arc de triomf. No parlarem de la LOMQE, perquè crec que ja està dit tot sobre ella. Però sí m'agradaria remarcar unes cosetes importants. Al CEIP Cremona d'Alaquàs la policia va desallotjar els pares que protestaven per demanar aules dignes per als seus fills... i educació en valencià. En aquest cas allò amb que es plena de la boca la consellera (no malpenseu) de la lliure elecció de centre per part dels pares ha quedat en no res. Després l'atac frontal a la nostra llengua. La major part de les unitats suprimides han sigut en valencià, i no és per falta de demanda. Mentrestant, a un col·legi de València, la consellera manté una unitat amb tres alumnes... en castellà. Queda clar que tots no sóm iguals. De tota manera, hem de reconèixer la senyora Català la coherència que té. Fa uns anys va demostrar públicament la vergonya que sentia per la seua llengua materna. Maria José, parlar en valencià no és un defecte. Ni tampoc en castellà, ni en anglés, ni en qualsevol altra llengua. Si ens avergonyim d'allò que és nostre anem malament, molt malament. M'imagine la consellera per la nit, transformada en una espècie de Gollum, maleint el seu primer cognom. "Català, noooooo mi tesoro, puaaaajjjj, Gollum, Gollum".No, millor no imaginar-ho. Fa por. Adjunte vídeo i algunes notícies a la premsa digital.

http://www.laveupv.com/noticia/10847/exigeixen-a-inspeccio-de-treball-parar-les-classes-en-mes-de-200-collegis-pais-valencia

 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/09/04/valencia/1409829264_463167.html

 http://stepv.intersindical.org/noticies/article/stepv_anima_el_professorat_a_abandonar_laula_amb_lalumnat_si_no_compleix_el

 http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/09/05/sindicatos-instan-docentes-padres-denunciar/1157865.html

 http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/09/05/maestra-alumno/1157864.html

 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/09/05/valencia/1409931863_306131.html