Pàgines

3 d’oct. 2019

La potencia sin control no sirve de nada.

Aquest conegut eslógan d'una marca de neumàtics serveix per a definir la desagradable i injusta situació per la que va haver de passar ahir Orlando Ortega a la final dels 110 metres tanques als mundials d'atletisme de Doha. Omar McLeod es va erigir, una vegada més, en el trist protagonista d'una igualada i emocionant final en la que Orlando estava en la lluita per les medalles fins que el jamaicà es va passar al seu carrer pel toc amb una tanca i el va frenar en la seua progressió. Llegint fins ací, un pot pensar que només va ser un incident de carrera. Però no, no era la primera vegada que passava i no serà la última, si algú no pren mesures per frenar el jamaicà. Campió olímpic a Rio, McLeod és un velocista pur, capaç de baixar dels 10 segons als 100 llisos, amb una eixida explosiva i una lamentable tècnica damunt les tanques, sobretot quan les coses se li compliquen en la cursa. Possiblement un corredor de 100 reconvertit als 110 tanques. Potència sense control. 

Els 110 tanques són una prova en la que els atletes han de combinar una gran velocitat, amb un gran ritme i una tècnica excel·lent per a poder passar amb èxit els 10 obstacles de 1'06 metres d'alçada i de 9'14 metres de distància entre elles. Això, que per a una persona normal seria impossible de fer amb tres passes, resulta complex per als atletes d'èlit els quals han de fer les passes més curtes i amb una major freqüència per arribar en condicions de poder passar la següent tanca i no haver de menjar-se-la. Velocitat, ritme i tècnica per poder estar el més prop de la tanca sense tocar-la. La gran majoria d'atletes dediquen moltes hores en el seu entrenament a millorar la seua tècnica. Són eixos xicotets detalls que van a fer-te millorar unes centèsimes fonamentals en una prova tan curta. I ahi Orlando és el millor amb diferència. I ahi McLeod és un desastre absolut. El jamaicà arriba amb tanta velocitat que topa amb les tanques. I sol clavar-se amb una deficient tècnica de braços en els carrer del rival que competix a la seua dreta. Les dades, sobretot aquesta temporada són concloents:


Fins a quatre vegades ha perjudicat rivals en l'actual temporada. El cas més conegut es va produir a Rabat el passat 16 de juny quan va lesionar el rus Shubenkov, un atleta molt tècnic. El mateix atleta es queixava a través de les xarxes socials del comportament del jamaicà amb un vídeo on apareixien altres imatges on McLeod perjudicava altres atletes. 



Al respecte d'aquest tema, el mateix Orlando participava a principis de setembre en un fil a twitter en el que es queixava del mateix que Shubenkov i ja demanava que es prengueren mesures.


 

El mateix dia de la final Angel David Rodríguez, capità de la selecció espanyola, ja sospitava que alguna cosa podia passar.


  

Per desgràcia, les seues prediccions es van complir i van afectar Orlando de ple. Falta saber si va ser estratègia premeditada o no per part de McLeod. La meua opinió és que sí, que l'estratègia era molestar a Orlando. En els vídeos de presa frontal ja es veu com es clava amb els braços al seu carrer i, com les tres vegades prèvies, l'acaba perjudicant greument.


 


 

En les imatges aèries també s'aprecia l'incident.


 

Possiblement la millor presa és la lateral, perquè s'aprecia com Orlando comença una fulgurant progressió a partir de la vuitena tanca que el portava a la lluita pel triomf i es veu frenat pel jamaicà.


 

La reacció posterior d'Orlando és colpidora. En una situació tan desagradable demostra la seua educació i la seua qualitat humana, això sí explicant molt clar que les coses no s'havien de fer així.


    

A partir d'ací les xarxes comencen a bollir i reclamen des de la repetició de la prova fins a la inhabilitació, amb la lògica polèmica sobre si es pot o no repetir la cursa. La Federació Espanyola presenta reclamació. Segons el reglament es podria repetir la prova, tot i que hi ha pocs precedents.


 

El Jurat d'Apelació desestima el primer recurs de la Federació, però se'n presenta un segon que sí que és acceptat i Orlando aconsegueix la medalla de bronze, una medalla que segons ell mateix declara el fa molt feliç.


 


Només queda reclamar que açò no torne a passar. Cal prendre mesures i afinar les normatives per a protegir els atletes més tècnics en la prova dels 110 tanques.

Una història que va començar malament, però amb un final feliç. A Tokio més i millor! 👌 
Publicat per a Cap comentari:

8 d’ag. 2019

La Purito 2019: una gran festa del cicloturisme.

L'alegria de ser finisher de La Purito

Després de dos anys seguits participant a la Volta als Ports d'Andorra tocava donar el salt a La Purito. Si la Ports d'Andorra ja és una gran marxa, la Purito és un altre nivell. Sense cap mena de dubte, la millor marxa que he fet. I no només per l'excel·lent organització, pel recorregut i pel tracte al participant, sinó perquè és una gran festa que, a més, es pot gaudir en família. El fet que el dia abans es dispute la Purito Kids pense que és un encert. Els xiquets i xiquetes poden gaudir de l'ambient ciclista i és una forma de motivar-se, doncs és molt fàcil entrar en contacte amb Joaquim Rodríguez i José Antonio Hermida. Dos exprofessionals d'alt nivell als quals els futurs ciclistes busquen amb il·lusió per fer-se una foto amb ells. Purito és, a primera vista, una persona de somriure fàcil que no diu que no a cap foto, i això que al llarg del cap de setmana se'n farà milers. Es nota l'interès que té en tractar bé al participant i ser una persona propera. Hermida és una persona amb un caràcter molt extrovertit. Tampoc diu que no a cap foto, especialment si és per als xiquets. 
Amb Joaquim a La Purito Kids

La Purito Kids cuida els participants molt bé. Bossa del corredor amb samarreta i gorreta de record, castells unflables per a que puguen jugar els xiquets i acompanyants, entorn agradable a Encamp i avituallament final que, en dies tant calorosos, s'agraeix. El meu fill està desitjant tornar... i jo també! Només una proposta de millora per a les autoritats competents. Queda lleig que entre cursa i cursa s'haja d'obrir al tràfic el circuit durant uns minuts. Sense dubte, dificulta molt l'organització de la prova.
Una vegada acabada la Purito Kids cal recuperar forces amb un bon dinar i baixar fins a Sant Julià per agafar el dorsal, però sobretot vore en directe el "briefing". Un totalment diferent al que et pots esperar. És com anar al teatre a vore una actuació. Entre Javi Sancho i Purito fan que siga una hora de riure i que realment es gaudisca de l'espectacle. Enguany s'han superat amb l'actuació d'un mag i amb la participació de "Perico" Delgado, l'homenatjat d'aquesta edició, que dona molt de joc a seguir fent broma i contant anècdotes divertides. En acabar, control de signatures amb fotos de regal i una fira ciclista a l'alçada de la marxa.

Cesc a La Purito Kids
Arriba diumenge i toca matinar per arribar amb temps a l'eixida. Dorsal posat en la bici i maillot taronja per a tots els corredors. Un altre encert que siga obligatori. A banda dels temes de seguretat, la imatge que deixa és preciosa. Entre el mar taronja es mesclen alguns participants amb maillot groc. Un altre detall de l'organització. Són persones que fan la marxa i que estan a disposició dels participants per solventar qualsevol dubte o ajudar en punxades o avaries, si és el cas. Com sempre, ha d'haver un imprevist. El pulsòmetre no em marca les pulsacions. Em lleve la cinta i la torne a posar, però res, no hi ha manera. Tocarà anar a sensacions. Eixida a les 8 en punt del matí i els primers quilòmetres es recorren amb tranquil·litat fins Escaldes, on comença la primera rampa del port d'Envalira i la gent ja comença a accelerar. Toca guardar forces al màxim perquè tenim per davant, els que fem la llarga, sis ports de la màxima exigència. La Collada de Beixalís és el primer del dia. Un port molt dur, sobretot la primera part, amb rampes que superen contínuament el 10%. Silenci. Només es sent respirar. Són tres quilòmetres amb una mitjana superior al 10%. A falta tres quilòmetres el pendent suavitza i augmenta la velocitat. Encara no són les nou del matí i el sol apreta amb força. L'orientació del port fa que la pujada siga una zona de solana, amb el que la sensació de calor és molt forta. Això sí, les vistes són espectaculars i l'últim quilòmetre i la baixada entre boscos són paisatges de somni.

Sense pràcticament temps per a pensar arribem al poble d'Ordino, on girem a la dreta per començar el Coll al que dona nom el poble. Són pràcticament 10 quilòmetres d'una pujada constant al voltant del 7%. En aquest cas estem pujant per la cara nord de la muntanya, entre un magnífic bosc, i la frescor matinal s'agraeix molt. En arribar dalt es compleixen dos hores de marxa i la família m'està esperant per animar-me. Comencem la baixada i toca parar al primer avituallament. Realment espectaculars, així li ho comente a Purito, qui no para de menjar amb tranquil·litat. Continuem el descens i a punt està d'haver dos caigudes contra els cotxes que pujaven. No puc entendre que la gent, sabent que estem en una marxa amb tràfic obert, baixe com si s'estiguera jugant el Tour.

El llarg descens del Coll d'Ordino ens torna a portar, per el camí que havíem fet al principi de la marxa, fins Sant Julià on girem a la dreta per començar el tercer port del dia: La Rabassa. Un port llarg on, només començar, una exigent rampa del 15% ens dona la benvinguda. El segon quilòmetre és molt més suau, el que ens dona una miqueta de descans per afrontar el propers tres quilòmetres amb un pendent constant que frega el 10%. A l'eixida del poble de Juberri, després de 5 quilòmetres d'ascensió, el port suavitza prou. Dos quilòmetres al 7% i la resta al 5% fins arribar als 13'5 quilòmetres on es troba la carretera per la que iniciarem el descens cap a Sant Julià per la Peguera. Abans, però haurem passat per Naturlàndia, on els sorpresos turistes ens miren mentre ascendeixen amb el Tobotronc cap a la part alta del parc. Al poc temps de començar el descens trobem altre avituallament. Destacar que en tots, sense excepció, hi havia un lloc per deixar les bicis com els que tenen a les transicions del triatló. Un altre detall en positiu. 

Acaba el descens per la Peguera, travessem Sant Julià entre cotxes i girem a la dreta per afrontar el port més mític de la marxa: el Coll de la Gallina. Tenim per davant 12 quilòmetres d'ascensió amb pendents constants per damunt del 8%, a excepció d'una zona entre els quilòmetres tres i quatre on hi ha una zona de descens. El port està orientat al sud-est, són les 12 del migdia i el sol cau amb molta força, pel que la calor s'alia amb les dures rampes per fer-nos patir de valent. Al quilòmetre dos ens trobem, a la dreta, un cementeri... És una indirecta? Els quilòmetres passen molt lentament i comencem a avançar participants de la marxa de 80 quilòmetres. Cadascú al seu ritme. Falten poc més de 5 quilòmetres per al cim i arribem a una zona de picnic on un grup de gent fa una barbacoa. De sobte la carretera es fa molt més estreta i la senyal de 5 quilòmetres per acabar el port ens indica que ve un descans i que agafem aire. Eixa zona més suau serveix per a respirar i beure un gel abans de girar a la dreta, on la carretera torna a empinar-se. Quatre quilòmetres i "Benvinguts a l'infern". Sort que, almenys, l'infern transcorre per dins d'un bosc on hi ha moltes zones d'ombra que ajuden a mantenir la temperatura del cos, encara que el pendent supere de forma continua el 10%. Comencem a vore gent que puja a peu, amb el que encara queda... Després de 5 hores i quatre minuts coronem La Gallina. Toca beure, menjar i recuperar forces. També fer-se la foto de record. A punt de començar el descens anuncien per megafonia que arriba Perico. Porta cara de circumstàncies. La batucada comença a tocar. Això és una festa!
Al Coll de La Gallina
El descens de La Gallina és prou tècnic. Hi ha moltes "paelles" amb molt pendent que, junt amb la carretera tan estreta, dificulten la baixada. Cal anar amb compte perquè hi ha cotxes que pugen... Després de 12 quilòmetres de descens comencem una suau ascensió cap Andorra La Vella on, només passar l'Estadi Comunal, girem a la dreta per començar La Comella. "El més fàcil", diuen. Realment és el més fàcil de tots, si no fora perquè ja portem quatre ports i prop de sis hores de marxa. Fàcil no serà. Que li pregunten a Contador, que segur que se'n recorda d'este port. Les primeres rampes són les més dures, amb més del 10%, i les cames ja comencen a notar l'esforç. Als dos quilòmetres un avís de rampa a les cames. Cal baixar el ritme, arribar a l'avituallament i beure bona cosa d'isotònic i algo de menjar.
Passada la Comella ja només queda Cortals d'Encamp. L'aproximació és dura i intentem guardar el màxim de forces buscant cadència i un ritme adequat. Parada per beure a l'últim avituallament a Encamp i comencem els últims quasi 10 quilòmetres d'ascensió. Una pujada quasi constant al 10% i ens donem compte que la marxa ja està passant factura a molts participants. Molta gent caminant, altres aturats a la carretera intentant recuperar forces, alguns que s'aturen... i altres que ja han acabat i  baixen tranquil·lament. El ritme d'ascensió no és el desitjat, però les forces ja van justes i toca posar-se en mode "supervivència". A falta de tres quilòmetres note una rampa al bíceps femoral. Pare i baixe de la bici i la rampa passa al quàdriceps. Estire, bec, em done colps a les cames, puge a la bici i continue. Això ja ho tenim. A l'últim quilòmetre veig a la meua família, últim esforç. Últim gir a l'esquerra i recta final. Ho hem aconseguit. Després de 7 hores i 22 minuts som finishers de La Purito. Quina alegria! Abraçada amb la família i a recuperar forces. L'organització ha disposat, amb molt bon criteri, unes carpes amb gespa artificial i uns sofàs unflables, tipo zona chill-out, on els participants podem tombar-nos i recuperar forces. Tot un detall que s'agreix molt! És hora de baixar, però en eixe moment arriba Purito, Hermida i Perico. Fotos amb tots ells. Quin goig!
Amb la família als Cortals d'Encamp

La Purito és una marxa molt exigent. Cal entrenar molt, cal preparar-se molt bé, però també es gaudeix molt, perquè es fa en un entorn espectacular. Tornarem. Sense dubte.

Amb Purito a l'arribada.



Amb Jose Hermida, campió del món de BTT en totes les categories

Amb Perico Delgado.














Per als amants de les dades. Temps d'ascensió (Strava):
- Beixalis: 31'50''
- Coll d'Ordino: 41'32''
- La Rabassa: 55''49
- La Gallina: 1h 1'59''
- La Comella: 27'08'' (parada a l'avituallament inclosa).
- Cortals d'Encamp: 51'42''

Temps total: 7 hores 22''
Temps total en moviment: 7 hores i 57''
Distància total: 138'29
Desnivell positiu: 4845
Publicat per a Cap comentari:

9 de juny 2019

GEGANT DE PEDRA 2019. REPTE ACONSEGUIT!

Amb la pedra. Reconeixement de finisher.

Realment, la Gegant de Pedra 2019 va començar el 2 de juny de 2018 quan, al quilòmetre 130 i després de 10 hores de pedalejar, decidia parar-me a Figueroles per problemes físics en la Gegant 2018. "Mai més!", li vaig dir a la meua dona Neri. "Quina marxa de bojos! No pense tornar". El cas és, que dos dies després ja estava rondant-me pel cap la idea de tornar a fer-la... i acabar-la. "No estàs bé", em va dir Neri. Segurament és cert, però encara queda alguna cosa d'aquell esperit competitiu de quan feia atletisme. I no anava a permetre que la Gegant poguera amb mi.
La primera cosa que vaig fer va ser no llevar el perfil de la prova que portava enganxat al quadre de la bici. Motivació. Recordar sempre la retirada i superar-me a mi mateix. Des del gener de 2019 fins a l'1 de juny vaig fer 5000 quilòmetres, 195 hores i 69000 metres positius. 1500 quilòmetres, 22 hores i 12000 metres positius més que el 2018. Les sensacions eren bones i, objectivament, estava en millor forma tant física com mentalment. Aquest últim aspecte el considere molt important. Estic convençut que per a aquest tipus de proves no només s'ha d'entrenar la part física, sinó també la mental. I amb entrenaments damunt la bici. Són aquells dies que no t'apeteix eixir, o que et donaries la volta per tornar a casa, o quan vas tocat i encara et queda un port.
Total, que el 31 de maig ens vam presentar en L'Alcora per recollir el dorsal i deixar la bici al parc tancat. Borsa del corredor molt completa amb samarreta tècnica i paravent. Des d'ahí a dormir a Castelló. 
Animat abans de l'eixida.
A les 4'15 del matí va sonar el despertador. Vestir-se ràpid, menjar unes ensaimades amb melmelada i cap a L'Alcora. Enguany vam arribar prompte i això et dona tranquil·litat per a agafar la bici, comprovar que tot estiga bé i repassar l'estratègia de carrera. La idea era eixir ràpid i intentar estar el més avant possible sense haver de gastar massa, perquè als pocs quilòmetres entràvem en la primera senda del dia i, al estar tan prop de l'eixida es fa embús. A les sis del matí es donava puntual l'eixida i, de seguida, l'estratègia va saltar per l'aire. En posar el plat als 400 metres de prova se n'eixia la cadena. De miracle no provoque un accident! Fins a quatre vegades vaig haver de parar els primer quilòmetres per tornar a posar-la al lloc. Estratègia a fer punyetes! Algú podrà pensar que l'objectiu d'estar davant era per fer un bon temps o un bon lloc. Res més lluny de la realitat. Només volia arribar amb temps suficient als primer punts de tall, per si de cas tenia algun problema mecànic no quedar-me fora del tall. 
Una vegada superada la primera senda, ja a ritme i en les pujades sense passar de 160 pulsacions i amb molta cadència. Fins al Castell de Vilamalefa em va passar el temps molt ràpidament. Primer avituallament: isotònic i un entrepà. Cal dir que només portava un bidó de 750ml amb aigua en la bici. Molta cua i sempre ben acompanyat per altres participants fins arribar a "l'arbre pont" de Cedramán. Cua llarga per passar i fer-se la foto i, també, per a recuperar una miqueta les cames. Pujada dura caminant fins a la pista a les afores del poble i camí cap a Zucaina.
Al pas per l'arbre pont.
Cada hora o hora i mitja barreta energètica o gel. Menjar i beure. No podíem permetre'ns el luxe de quedar-nos buits. Tercer avituallament després d'un pas complicar per baix d'un pont, amb la inestimable ajuda dels voluntaris. I des d'ací ja, pràcticament, la soledat. El pas per les magnífiques pistes i els frondosos boscos van ser gratificants i sempre amb la il·lusió d'arribar a Puertomingalvo, terra coneguda. Però abans, senda perillosa fins arribar al primer port del dia, especialment perillosa per als que tenim por a les altures. La calor apretava de valent, el sol cremava i, al fons dels barrancs, ni senyal d'un poquet de vent que ens refrescara. Pujada espectacular fins el cementeri de Puertomingalvo, intentant guardar el màxim de forces possible i apurant els últims glops d'aigua. Les vistes del poble de Puertovingalvo paguen la pena de l'esforç fet fins al moment. Pista per allunyar-se del poble, baixada ràpida i pujada tècnica per l'antiga calçada romana fins arribar al nucli urbà, on la gent animava com si estigueren veient el Tour de França! Avituallament principal, quilòmetre 83 segons el meu gps. Sense pressa. Menjar i beure bé. Queda molt.

A punt d'arribar a Puertomingalvo.
Havia escoltat parlar molt sobre el Pellejero, però a mi no em va parèixer tant dur com m'esperava. Qüestió de percepció. I això que vaig caminar prou metres per l'elevada pendent, però al final vaig vore que era ciclable i vaig pujar damunt la bici i a seguir, un poc camp a través, tot s'ha de dir. Baixada molt ràpida i, en travessar un barranc, 11 quilòmetres de port fins arribar al Cabezo de las Cruces. Una hora i 21 minuts pujant. Els últims metres a peu, les forces ja fallaven. Les vistes no tenen preu des d'allà dalt, tot i que el cansament i l'instint de supervivència feien que estiguera més pendent de beure orxata (quin luxe!), omplir el boteller d'aigua i fer alguns estiraments. 
Quilòmetre 105. Seguim. Baixada tècnica per sendes fins trobar una pista que ens va portar ràpidament cap a Cortes de Arenoso. Mal moment. Tenia molt de dolor als trapezis. Una altra vegada, com l'any passat. Vaig haver de buscar la manera de trobar una postura damunt la bici que em permetera fer els descensos d'una manera més còmoda i no carregara la part dolorida. A Cortes avituallament, oli a la cadena, estiraments i a seguir. A partir d'eixe moment l'objectiu va ser arribar al següent avituallament. La primera part després de Cortes va ser molt bonica, per unes pistes on donava gust rodar. Però prompte vam tornar a la realitat amb una pujada en la que vaig haver de posar peu a terra. 
Parada tècnica a l'avituallament de Zucaina i a seguir fins a Ludiente, el següent objectiu. Pel camí, pendents impossibles i trampes en forma de baixada pronunciada, gir i pendent màxim. Sense temps a canviar de marxa, peu a terra. Menys mal que les pujades no eren llargues. Seguim per sendes i pistes fins travessar el riu i arribar a Ludiente, on ens esperava un espectacular avituallament amb molt de menjar i bona música. Les forces ja anaven justes. 
En eixir de Ludiente pujada per pista de formigó per a després passar a senda directament no ciclable. Serà precís! Passa un corredor i diu alguna cosa sobre un quilòmetre vertical. Com? Mire el perfil i veig una V molt estreta. Ai mare! Efectivament. Després d'una baixada fins a un barranc, pujada extrema. Peu a terra. Costava, fins i tot, pujar a peu. La mare que ha parit al Manolo! (l'organitzador). Sembla que no s'acabe mai, però sí. Hi ha un final. "Eres gigante", posava dalt. "Si ens pagaren, no ho faríem", vaig pensar. Gel a la boca, glop d'aigua i a seguir. Va, que això ja ho tenim.
Baixant per una senda-
Des del quilòmetre vertical el terreny ja va ser molt favorable. La il·lusió d'acabar feia que el cansament no es notara tant. Última senda abans de Coronetes i descens ràpid fins Figueroles. Que estrany que no passem pel poble. Arribe a un encreuament i no hi havia cap cinta taronja. Merda! M'he saltat algun encreuament i estic fent quilòmetres de més. A tornar cap arrere. No vaig ser l´únic. He de dir que fins eixir de Figueroles em vaig tornar a recordar de Manolo unes quantes vegades...
S'acostava el moment. Últimes sendes per dins dels barrancs i última pista fins que, després d'una corba, apareix L'Alcora. Note humitat als ulls. Són ja més de 15 hores. Ja ho tenim! Passeig triomfal pels carrers de la ciutat i entrada en meta després de 15 hores i 16 minuts. No hi ha paraules. Abraçada amb Neri, abraçada recomfortant. Quina alegria! Hem superat el repte! Ho hem aconseguit! Som GEGANTS!
Ja han passat uns dies des de la prova i em venen al cap unes reflexions. En primer lloc, valorar la gran feina que es fa des de l'organització. Una feina de tot un any. És molt complicat i, a la vegada, molt d'agrair, que TOT el recorregut estiga senyalitzat. Són 200 quilòmetres. Posar i llevar cinta. Quina feinada! En segon lloc, el recorregut. Duríssim. Ho advertia Manolo al breefing i era cert. És una autèntica barbaritat. No es pot criticar perquè sabíem on anavem. Cal estar molt, molt, molt preparat per fer esta prova. Acabar-la és un gran triomf. Tercera reflexió. Els voluntaris excepcionals. Personalment he de dir que em vaig sentir estimat i cuidat. Molt agrait! Quarta i última. Són moltes les hores de preparació, hores que he compartit amb els meus companys d'entrenament Rubén i Héctor, però sobretot hores que he deixat de passar amb la meua família. Gràcies per la vostra comprensió. Us estime.
SOM GEGANTS!
Publicat per a Cap comentari:

14 de jul. 2015

8 anys i 10 moments

Sembla que és l'altre dia quan allà per setembre del 2007 em feia càrrec de l'escola d'Atletisme del CAVA i ja han passat vuit anys. És hora de tancar una etapa i fer balanç. I aquest no pot ser més positiu. Si el 2007 començavem la temporada amb 7 atletes, ara la tanquem amb vora 70 i una escola consolidada. Fent la vista arrere i repassant tants i tants bons moments em quede amb 10. Són un xicotet resum del que ha sigut la meua trajectòria com a entrenador a l'escola del CAVA. Un privilegi haver treballat amb tanta gent bona i haver estat recolzat per pares, mares i directius.

1. SETEMBRE DE 2007

Començavem l'aventura amb 8 alumnes a l'escola. Amb molta dificultat vam començar un treball amb ells que, poc a poc, va anar donant els seus fruits. De la foto ja només queden en actiu dos atletes, ja fets i drets, pels quals sent un apreci especial.

 2. PRIMERES ALEGRIES


La feina feta començava a donar els seus fruits i els futurs atletes ja recollien el fruit del seu treball. Quin il·lusió tornar carregats de medalles del Campionat Provincial.

3.PRIMER PÒDIUM PER EQUIPS


Diuen que l'atletisme és un esport individual. Però també es fa per equips i a prop de Torrent aconseguien el tercer lloc al provincial de cross en categoria infantil Josep Barberà, Sergio Borredà, Víctor Sanz, Carles Torró i Javier Revert. No resulta gens fàcil juntar equips i més quan es comença un projecte!

4. CROSS INTERNACIONAL DE LES VALLS D'ANDORRA

 




Va ser una experiència inoblidable el poder compartir amb atletes i familiars un cross molt bonic, que junta esport, convivència i turisme. A més, Laura i Fernando Sanz pujaren al pòdium!

5. PRIMER ATLETA A UN CAMPIONAT D'ESPANYA DE CROSS


No puc negar que possiblement siga l'especialitat que més m'ha agradat sempre. Per això, quan Júlia Rico va anar al primer estatal de cross en A Coruña el 2012, va ser un d'eixos moments inoblidables. L'atletisme, però, no sempre és just i abans Laura Sanz i després Josep Barberà van fer mèrits per classificar-se. Desafortunadament la salut no els va acompanyar i no ho aconseguiren.

6. ÀNGELA PASCUAL. CAMPIONAT AUTONÒMICA I GRAN MARCA ALS 500 LLISOS


Àngela va ser or a l'autonòmic infantil en 500 llisos amb una marca de 1 minut i 21 segons. Una marca estratosfèrica per a la seua edat i per als seus entrenaments. Va acabar la temporada entre les 10 primeres del rànking d'Espanya.

7. LA MEDALLA AL PROVINCIAL DE LARA ORTIZ





El tercer lloc de Lara al provincial cadet en salt de llargada va ser un moment de superació personal. Superació perquè les coses no eixien com voliem i perquè havia passat per una situació familiar molt difícil. Content que puguera dedicar eixe tercer lloc.

8. GILBERTO I SOFIA

 Han sigut els dos únics fondistes que han repetit participació en Campionat d'Espanya Individual de Cross. Molta emoció i satisfacció amb ells i amb les seues famílies.

9. EQUIP FEMENÍ

 

 Una generació històrica de xiques que han aconseguit emocionar-nos amb la seua il·lusió i que han demostrat que, per damunt de les individualitats, sempre està l'equip.

10. VICENT REVERT

 

Per fí li arribava, més val tard que mai, un més que merescut homenatge a la Gala de l'Esport d'Ontinyent. L'ànima de l'atletisme a Ontinyent.

Publicat per a 1 comentari:

26 de febr. 2015

Onada de calor

No, no es tracta de la informació meteorològica. Ni Mònica López, ni Tomàs Molina, ni Jordi Payà tenen res a veure amb aquestes línies. Però estem en una setmana d'onada de calor. I la causa en aquest cas no són unes altes pressions ni un front càlid de ve del continent africà. És molt pitjor. La "crida" fallera a València va ser responsable del començament de l'onada. O millor, la trista protagonista de la mateixa, Na Rita Barberà Nolla. El ja tristament famós "caloret" ha fet pujar la temperatura dels que sentim que, lluny de quedar-se en blanc, la seua actuació representa el més absolut menyspreu al valencià, als valencianoparlants i als castellanoparlants que s'esforcen per parlar la nostra llengua. Una persona que ostenta el càrrec d'alcaldessa de València no pot permetre's el luxe de fer un "discurs" tan lamentable, tant pel contingut com pel continent. No hi ha justificació possible. Ara que en el món de l'educació estan tant de moda les competències bàsiques, podem afirmar rotundament que la Sra. Barberà és una incompetent lingüística, doncs no té un mínim domini d'una de les dos llengües oficials del territori on governa. Més enllà del fet, la sensació que dona la situació és que ja no els importen ni els fets ni les formes, tenen total impunitat per a fer el que es vinga en gana. Nosaltres els valencians ens ho prenem de la millor manera que podem prendre'ns-ho: amb humor. No són pocs els muntatges fotogràfics del personatge que han circulat per internet i els telèfons mòbils via whatsapp. A més de riure's bona cosa del nivell de valencià de Rita, també fan broma del seu suposat gust per la beguda. Si escriviu "caloret" al google imatges podeu trobar-ne un bon recull.








Per si no l'heu vist encara, cosa bastant improbable, ací teniu el vídeo al youtube.


En fí, l'amic Xavi Castillo no s'acabarà mai la feina al pas que anem!

Però la temperatura ha continuat pujant en veure el debat sobre "el estado de la nación". La conclusió és clara. Estem molt mal. I no perquè l'economia vaja millor o pitjor, no. Sinó perquè el nivell dels polítics és lamentable. I en això que apareix l'amiga Celia Villalobos, vicepresidenta primera del Congrés, i té la brillant idea de posar-se a jugar al "Frozen Free Fall" mentre estava parlant el President del Govern. Una més de les ja tristes habituals eixides de to d'aquesta senyora. Aquest tipus d'actituds sense dubte contribueixen a reforçar el que l'actual govern tracta de promocionar: la "Marca Españistán". 
I si ja estàvem ben calentets en ple hivern només ens faltava la publicació al BOE del curriculum de Religió. Elaborat per l'Església Catòlica espanyola. Sí, l'església del senyor Rouco Varela, eixe ex-cap dels bisbes espanyols que s'ha gastat la ridícula quantitat de mig milió d'euros en reformar un àtic de 359 metres quadrats pel qual no pagarà l'IBI en ser propietat de l'Església. De veritat que m'entra mala llet en escriure-ho. Al que anàvem. Vos convide a llegir el següent bloc on descobrireu les barbaritats que estes persones que encara viuen al segle XV han escrit per a que els xiquets i xiquetes d'Españistan aprenguen. Això de "estado aconfesional" ha passat a millor vida. I el millor de tot és que és assignatura avaluable i farà mitjana amb la resta d'àrees. Lògicament, la Conferència Episcopal no està satisfeta i així ho ha manifestat el seu portaveu en roda de premsa. Vol més. Em pregunte quin serà el pròxim pas. Qualsevol cosa és possible. Mentrestant, Rouco es relaxa al seu àtic. Este no sap què és això de la crisi ni tampoc ha pensat mai en els més desafavorits. Déu és molt bo, perquè jo ja els hagués castigat durament a tots.
Eixe grau extra de temperatura que fa insuportable el viure ens l'ha donat les Corts Valencianes. Primer amb la llei de Defensa de les Senyes d'Identitat Valencianes. La primera cosa que em ve al cap és: si és llei de defensa, qui ataca les senyes? Clar! Els catalans! Xe! Ens volen furtar la paella, ens volen catalanitzar, volen fer que la nostra llengua siga la catalana. Això mai! Ací continuarem parlant... en castellà.
Per si no fora prou el despropòsit, el nostre President Alberto Fabra ha tingut a bé burlar-se de la pujada de tensió que va tindre el diputat de Compromís Joan Baldoví al Congrés dels Diputats. Eixa manera de perdre els papers només demostra el nerviosisme de qui sap que en poc més de tres mesos haurà de buscar una nova casa per viure. Un humor molt particular el del President. Lamentable en qualsevol cas.



Publicat per a Cap comentari:

2 d’oct. 2014

Un rècord del món estratosfèric

Quan un esportista bat un rècord del món, siga de l'especialitat que siga, s'aconsegueix superar els límits de tot el que s'havia fet fins el moment. Hi ha alguns rècords, però, que tenen un plus afegit a fer el que ningún esportista ha pogut fer. És el cas del rècord del món de la prova de marató que es va batre el passat 28 de setembre a Berlín. El protagonista va ser l'atleta Dennis Kimetto, keniata de 30 anys, el qual va aconseguir córrer els 42 quilòmetres i 195 metres en 2 hores 2 minuts i 57 segons, rebaixant en 26 segons l'anterior plusmarca mundial i trencant per primera vegada la barrera de les 2 hores i 3 minuts. Quasi res. L'escenari era el millor possible, ja que a les darreres huit edicions de la Marató de Berlín s'han aconseguit batre cinc rècords del món, pel que tant el circuit com la qualitat dels participants sembla indiscutible.

Dennis Kimetto. Foto: voiceofsport.net
 Fins ací tot normal. Però si un fa una anàlisi una miqueta més profund de la marca aconseguida se n'adona d'eixe plus de qualitat que té la marca aconseguida. En primer lloc, tomba definitivament eixe axioma que diu que la marató és una prova de resistència o de fons. No senyors, açò ja és una prova de velocitat en tota regla, de resistència a la velocitat. Per poc, Kimetto va córrer tots els quilòmetres a una mitjana lleugerament inferior, per dècimes, als 2 minuts i 55 segons per quilòmetre, a més de 20 quilòmetres per hora. És a dir, a 1 minut i 10 segons el 400 o 35 segons el 200. Proveu quant de temps sou capaços d'aguantar a eixe ritme. 
Però encara ens sorprenem més si analitzem els parcials cada 5 quilòmetres, perquè sembla evident que Kimetto va ser incapaç de "clavar" tots els quilòmetres a 2'55''. Així si, trobem que el primer i segon cinc mils es van recórrer en 14'42'', el tercer en 14'46'', el quart en 14'26'', el cinquè en 14'32'', el sisè en 14'30'', el setè en 14'09''(quasi res!), el vuité en 14'42'' i els últims 2195 metres en 6'28''. Amb el temps fet al setè cinc mil Kimetto estaria el 11è lloc al rànking d'Espanya de 5000 de la passada temporada.
 Si sumem cinc mils per fer parcials de 10 quilòmetres, trobem que el primer 10000 va fer en 29'24, el segon en 29'12'', el tercer en 29'02'' i el quart 28'51''. Si juntem els parcials sisè i setè de 5 quilòmetres, veiem que en eixe 10000 va fer 28'39''. Amb el pitjor parcial de 10000, els 29'24'', estaria el vuité del rànking d'Espanya als 10000 en pista. I amb el millor parcial, els 28'39'', seria el cinquè. Tot això mentre corre un marató. Velocitat pura.
A l'arribada, amb la Porta de Bramdemburg al fons. Foto: revistaes.com

Però hi ha més. El keniata va fer una marató "en positiu", perquè la primera mitja marató la va passar en 1 hora 1 minut i 45 segons, mentre que la segona mitja la va fer en 1 hora 1 minut i 11 segons (superant el primer del rànking espanyol en la prova de mitja marató, Ayad Lamdassen, en 11 segons). Cal destacar també que el quilòmetre més ràpid el va recórrer en 2 minuts i 47 quilòmetres, el qual va ser (taxaaaan!) el quilòmetre 31.
Quin és el secret? Genètica+ estil de vida. És evident que sense una genètica privilegiada no es pot córrer a aquestos ritmes durant tants quilòmetres. Però també el fet de viure i entrenar en alçada, junt a una dedicació completa a entrenar i descansar, més l'alimentació particular i una competitivitat màxima són la pòcima màgica per aconseguir una gesta així.
Una última reflexió. Després de tot el que he exposat, d'eixe salt de qualitat que té aquest rècord del món, els mitjans de comunicació li van dedicar ben poc temps a la notícia, sobretot alguns programes a la televisió suposadament "d'esports". S'ho han de fer mirar.
Publicat per a Cap comentari:

29 de set. 2014

M'agrada el Cross de Sant Rafel

Eixida del Cross de Sant Rafel 2014 en categoria absoluta
 
El Cross de Sant Rafel representa per a mi una competició a la que li tinc molta estima, potser la que més. I no perquè siga una gran competició de nivell internacional, ni un gran campionat, ni una de les gran proves en ruta. No. M'encanta perquè és la típica popular que manté eixe esperit de fa 36 anys quan va començar. Perquè en un món actual de les carreres populars en el que eixen les empreses de serveis com a pebrassos, de xips, d'inscripcions per internet, dorsals que no es trenquen, bosses del corredor, premís en metàl·lic (cada vegada menys), Sant Rafel es manté com el primer dia. Ratlla pintada en terra per a l'eixida i l'arribada. Preparats i ja! per començar a correr, dorsals de cartró que acaben agafats a les mans del corredors perquè s'han trencat per la suor o l'aigua de l'avituallament, inscripcions a la taula fins a 5 minuts abans d'eixir, borsa de xuxes per als xicotets i saborosos premis per a la categoria absoluta. Potser és perquè em fa recordar i enyorar aquells anys noranta, quan començava a córrer, en els que Sant Rafel suposava una de les competicions de més prestigi i nivell per als atletes ontinyentins. Suposava guanyar a casa, quasi res! I també un se n'anava carregat a casa amb una bona manta ontinyentina per a combatre el fred hivern. El vaig guanyar de cadet. I, a l'any següent, dues pujades al Pilar. Allò sí que era córrer i fer-ho en un circuit dur! Noms tan il·lustres com Tono Pérez Perales, Paquito Ribera, Alberto Genovés, Rafa Ortiz "Bekele" o José Antonio Vallés entre d'altres, li donaren un altíssim nivell al Cross durant la dècada dels 90. Crec recordar que a mí em va tocar el torn l'any 2001. Guanyador a Sant Rafel de la categoria absoluta. Quina satisfacció! Encara guarde el trofeu i la manta a casa els meus pares a un lloc especial. 

A l'edició de l'any 2000, corrent amb Alberto Genovés

Ara, la meua motivació és un altra. Disfrute veient córrer els meus atletes i els meus dos fills. Les categories inferiors són una passada. Els xiquets i xiquetes disfruten corrent pels carrers del barri i se'n van satisfets a casa. Hi ha un ambient molt familiar. Enguany, la prova absoluta ha estat molt disputada. El triomf ha sigut clar per a Octavio Sanchis, però del segon al cinquè ha hagut una lluita espectacular que només ha quedat decidida als últims 300 metres de la prova. La motivació d'aconseguir un pernil sempre ajuda. 
Desitge que el Cross de Sant Rafel es mantinga fidel a la tradició i continue per molts anys. Cal agraïr l'Associació de Festes de Sant Rafel la seua dedicació i esforç de tants anys a aquesta prova atlètica. Ens feu disfrutar tots els anys i ja esperem amb ganes l'edició de 2015.
Publicat per a Cap comentari:

5 de set. 2014

Reflexions d'inici de curs.

Hem començat el curs. Ja tocava. Els mestres tenim massa vacances. I hem donat al nostre alumnat una calorosa benvinguda. Tal qual. Les aules per damunt de 30 graus tot el dia. És el que té l'estiu. Fa calor. A més de ser un any molt sec, va i li pega per fer calor a principis de setembre. Ja és mala sort, dirà la consellera Català. Ella, alumna avantatjada del PP, no sap què fer per a que la nomenen Ministra d'Educació. Com no podia ser d'una altra manera, ha sigut la primera en posar en marxa la LOMQE. Als valencians ens agrada experimentar. Més dies de classe és el que fa falta. I té la brillant idea de començar el 3 de setembre. La pràctica totalitat de la Comunitat Educativa en contra: mestres, alumnes, pares, sindicats. També els empresaris turístics, els quals estan preocupats perquè eixa setmaneta pot costar-los molta "pasta". No passa res. El càrrec de possible Ministra ho val.
Prepare vosté les aules i la feina dels primers dies per als xiquets en només 2 dies. Màxima eficiència. Màxima productivitat. I va i fa calor. En 15 anys que porte com a mestre mai havia patit tanta calor. Ni al mes de juny. I això que m'he canviat a la zona de sombra de l'escola. El sól calfa sobre calent. Les temperatures per la nit són tropicals i l'escola està tancada. Entre el dia, no té temps de refredar-se. El còctel perfecte, els astres ben alineats. Tot el dia per damunt dels 30 graus. Els tres dies que portem he hagut de baixar-me al mig matí els alumnes al patí per a que pogueren respirar. Les seues cares, la suor... No vull pensar com han d'estar a una classe d'ESO.
Les protestes no s'han fet esperar. Ja són diverses escoles i IES els que han començat a mobilitzar-se organitzant protestes perquè així no es pot fer classe. La resposta? Alguns inspectors ja han fet el possible per intentar evitar-ho. Cal dir que tant la llei de riscos laborals com la de protecció del menor són clares en eixe aspecte: no es pot fer classe si a l'aula es passen els 27 graus. Bé, siguem flexibles. Una cosa és que, al final del matí, es sobrepasse eixa temperatura i una altra cosa ben diferent és que comencem a les 9 del matí amb 30 graus a l'aula. I pujant. Com que hi ha gent que sempre troba un moment per a tot, no han tardat en circular per internet fotos fent broma sobre la situació. Fins i tot Julio Iglesias s'ha queixat amargament.

L'amic Julio queixant-se de la calor a les aules

La Conselleria, mitjançant la consellerà Català, ha intentar posar tot tipus d'excuses. Que ells no sabien la temperatura que anava a fer, que no és per a tant, que l'any passat feia més calor i ningú es va queixar... Li ha faltat dir que era una conspiració catalana per a que els valencians no aprenguen la nova àrea de cultura valenciana. Al temps. 
Vaig vore la consellera l'altre dia a la tele i demanava que no es polititzara ni es sindicalitzara l'inici de curs. Se'm van caure els ous a terra. Perdoneu, però és així. Continua tratant-nos de tontos als valencians. Continua sense aprendre res. Continuen passant-se les lleis que no els interessen per l'arc de triomf. No parlarem de la LOMQE, perquè crec que ja està dit tot sobre ella. Però sí m'agradaria remarcar unes cosetes importants. Al CEIP Cremona d'Alaquàs la policia va desallotjar els pares que protestaven per demanar aules dignes per als seus fills... i educació en valencià. En aquest cas allò amb que es plena de la boca la consellera (no malpenseu) de la lliure elecció de centre per part dels pares ha quedat en no res. Després l'atac frontal a la nostra llengua. La major part de les unitats suprimides han sigut en valencià, i no és per falta de demanda. Mentrestant, a un col·legi de València, la consellera manté una unitat amb tres alumnes... en castellà. Queda clar que tots no sóm iguals. De tota manera, hem de reconèixer la senyora Català la coherència que té. Fa uns anys va demostrar públicament la vergonya que sentia per la seua llengua materna. Maria José, parlar en valencià no és un defecte. Ni tampoc en castellà, ni en anglés, ni en qualsevol altra llengua. Si ens avergonyim d'allò que és nostre anem malament, molt malament. M'imagine la consellera per la nit, transformada en una espècie de Gollum, maleint el seu primer cognom. "Català, noooooo mi tesoro, puaaaajjjj, Gollum, Gollum".No, millor no imaginar-ho. Fa por. Adjunte vídeo i algunes notícies a la premsa digital.








Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)