Bloc de Fran Mollà: d’agost 2019

L'alegria de ser finisher de La Purito

Després de dos anys seguits participant a la Volta als Ports d'Andorra tocava donar el salt a La Purito. Si la Ports d'Andorra ja és una gran marxa, la Purito és un altre nivell. Sense cap mena de dubte, la millor marxa que he fet. I no només per l'excel·lent organització, pel recorregut i pel tracte al participant, sinó perquè és una gran festa que, a més, es pot gaudir en família. El fet que el dia abans es dispute la Purito Kids pense que és un encert. Els xiquets i xiquetes poden gaudir de l'ambient ciclista i és una forma de motivar-se, doncs és molt fàcil entrar en contacte amb Joaquim Rodríguez i José Antonio Hermida. Dos exprofessionals d'alt nivell als quals els futurs ciclistes busquen amb il·lusió per fer-se una foto amb ells. Purito és, a primera vista, una persona de somriure fàcil que no diu que no a cap foto, i això que al llarg del cap de setmana se'n farà milers. Es nota l'interès que té en tractar bé al participant i ser una persona propera. Hermida és una persona amb un caràcter molt extrovertit. Tampoc diu que no a cap foto, especialment si és per als xiquets.

Amb Joaquim a La Purito Kids

La Purito Kids cuida els participants molt bé. Bossa del corredor amb samarreta i gorreta de record, castells unflables per a que puguen jugar els xiquets i acompanyants, entorn agradable a Encamp i avituallament final que, en dies tant calorosos, s'agraeix. El meu fill està desitjant tornar... i jo també! Només una proposta de millora per a les autoritats competents. Queda lleig que entre cursa i cursa s'haja d'obrir al tràfic el circuit durant uns minuts. Sense dubte, dificulta molt l'organització de la prova.

Una vegada acabada la Purito Kids cal recuperar forces amb un bon dinar i baixar fins a Sant Julià per agafar el dorsal, però sobretot vore en directe el "briefing". Un totalment diferent al que et pots esperar. És com anar al teatre a vore una actuació. Entre Javi Sancho i Purito fan que siga una hora de riure i que realment es gaudisca de l'espectacle. Enguany s'han superat amb l'actuació d'un mag i amb la participació de "Perico" Delgado, l'homenatjat d'aquesta edició, que dona molt de joc a seguir fent broma i contant anècdotes divertides. En acabar, control de signatures amb fotos de regal i una fira ciclista a l'alçada de la marxa.

Cesc a La Purito Kids

Arriba diumenge i toca matinar per arribar amb temps a l'eixida. Dorsal posat en la bici i maillot taronja per a tots els corredors. Un altre encert que siga obligatori. A banda dels temes de seguretat, la imatge que deixa és preciosa. Entre el mar taronja es mesclen alguns participants amb maillot groc. Un altre detall de l'organització. Són persones que fan la marxa i que estan a disposició dels participants per solventar qualsevol dubte o ajudar en punxades o avaries, si és el cas. Com sempre, ha d'haver un imprevist. El pulsòmetre no em marca les pulsacions. Em lleve la cinta i la torne a posar, però res, no hi ha manera. Tocarà anar a sensacions. Eixida a les 8 en punt del matí i els primers quilòmetres es recorren amb tranquil·litat fins Escaldes, on comença la primera rampa del port d'Envalira i la gent ja comença a accelerar. Toca guardar forces al màxim perquè tenim per davant, els que fem la llarga, sis ports de la màxima exigència. La Collada de Beixalís és el primer del dia. Un port molt dur, sobretot la primera part, amb rampes que superen contínuament el 10%. Silenci. Només es sent respirar. Són tres quilòmetres amb una mitjana superior al 10%. A falta tres quilòmetres el pendent suavitza i augmenta la velocitat. Encara no són les nou del matí i el sol apreta amb força. L'orientació del port fa que la pujada siga una zona de solana, amb el que la sensació de calor és molt forta. Això sí, les vistes són espectaculars i l'últim quilòmetre i la baixada entre boscos són paisatges de somni.

Sense pràcticament temps per a pensar arribem al poble d'Ordino, on girem a la dreta per començar el Coll al que dona nom el poble. Són pràcticament 10 quilòmetres d'una pujada constant al voltant del 7%. En aquest cas estem pujant per la cara nord de la muntanya, entre un magnífic bosc, i la frescor matinal s'agraeix molt. En arribar dalt es compleixen dos hores de marxa i la família m'està esperant per animar-me. Comencem la baixada i toca parar al primer avituallament. Realment espectaculars, així li ho comente a Purito, qui no para de menjar amb tranquil·litat. Continuem el descens i a punt està d'haver dos caigudes contra els cotxes que pujaven. No puc entendre que la gent, sabent que estem en una marxa amb tràfic obert, baixe com si s'estiguera jugant el Tour.

El llarg descens del Coll d'Ordino ens torna a portar, per el camí que havíem fet al principi de la marxa, fins Sant Julià on girem a la dreta per començar el tercer port del dia: La Rabassa. Un port llarg on, només començar, una exigent rampa del 15% ens dona la benvinguda. El segon quilòmetre és molt més suau, el que ens dona una miqueta de descans per afrontar el propers tres quilòmetres amb un pendent constant que frega el 10%. A l'eixida del poble de Juberri, després de 5 quilòmetres d'ascensió, el port suavitza prou. Dos quilòmetres al 7% i la resta al 5% fins arribar als 13'5 quilòmetres on es troba la carretera per la que iniciarem el descens cap a Sant Julià per la Peguera. Abans, però haurem passat per Naturlàndia, on els sorpresos turistes ens miren mentre ascendeixen amb el Tobotronc cap a la part alta del parc. Al poc temps de començar el descens trobem altre avituallament. Destacar que en tots, sense excepció, hi havia un lloc per deixar les bicis com els que tenen a les transicions del triatló. Un altre detall en positiu.

Acaba el descens per la Peguera, travessem Sant Julià entre cotxes i girem a la dreta per afrontar el port més mític de la marxa: el Coll de la Gallina. Tenim per davant 12 quilòmetres d'ascensió amb pendents constants per damunt del 8%, a excepció d'una zona entre els quilòmetres tres i quatre on hi ha una zona de descens. El port està orientat al sud-est, són les 12 del migdia i el sol cau amb molta força, pel que la calor s'alia amb les dures rampes per fer-nos patir de valent. Al quilòmetre dos ens trobem, a la dreta, un cementeri... És una indirecta? Els quilòmetres passen molt lentament i comencem a avançar participants de la marxa de 80 quilòmetres. Cadascú al seu ritme. Falten poc més de 5 quilòmetres per al cim i arribem a una zona de picnic on un grup de gent fa una barbacoa. De sobte la carretera es fa molt més estreta i la senyal de 5 quilòmetres per acabar el port ens indica que ve un descans i que agafem aire. Eixa zona més suau serveix per a respirar i beure un gel abans de girar a la dreta, on la carretera torna a empinar-se. Quatre quilòmetres i "Benvinguts a l'infern". Sort que, almenys, l'infern transcorre per dins d'un bosc on hi ha moltes zones d'ombra que ajuden a mantenir la temperatura del cos, encara que el pendent supere de forma continua el 10%. Comencem a vore gent que puja a peu, amb el que encara queda... Després de 5 hores i quatre minuts coronem La Gallina. Toca beure, menjar i recuperar forces. També fer-se la foto de record. A punt de començar el descens anuncien per megafonia que arriba Perico. Porta cara de circumstàncies. La batucada comença a tocar. Això és una festa!

Al Coll de La Gallina

El descens de La Gallina és prou tècnic. Hi ha moltes "paelles" amb molt pendent que, junt amb la carretera tan estreta, dificulten la baixada. Cal anar amb compte perquè hi ha cotxes que pugen... Després de 12 quilòmetres de descens comencem una suau ascensió cap Andorra La Vella on, només passar l'Estadi Comunal, girem a la dreta per començar La Comella. "El més fàcil", diuen. Realment és el més fàcil de tots, si no fora perquè ja portem quatre ports i prop de sis hores de marxa. Fàcil no serà. Que li pregunten a Contador, que segur que se'n recorda d'este port. Les primeres rampes són les més dures, amb més del 10%, i les cames ja comencen a notar l'esforç. Als dos quilòmetres un avís de rampa a les cames. Cal baixar el ritme, arribar a l'avituallament i beure bona cosa d'isotònic i algo de menjar.

Passada la Comella ja només queda Cortals d'Encamp. L'aproximació és dura i intentem guardar el màxim de forces buscant cadència i un ritme adequat. Parada per beure a l'últim avituallament a Encamp i comencem els últims quasi 10 quilòmetres d'ascensió. Una pujada quasi constant al 10% i ens donem compte que la marxa ja està passant factura a molts participants. Molta gent caminant, altres aturats a la carretera intentant recuperar forces, alguns que s'aturen... i altres que ja han acabat i baixen tranquil·lament. El ritme d'ascensió no és el desitjat, però les forces ja van justes i toca posar-se en mode "supervivència". A falta de tres quilòmetres note una rampa al bíceps femoral. Pare i baixe de la bici i la rampa passa al quàdriceps. Estire, bec, em done colps a les cames, puge a la bici i continue. Això ja ho tenim. A l'últim quilòmetre veig a la meua família, últim esforç. Últim gir a l'esquerra i recta final. Ho hem aconseguit. Després de 7 hores i 22 minuts som finishers de La Purito. Quina alegria! Abraçada amb la família i a recuperar forces. L'organització ha disposat, amb molt bon criteri, unes carpes amb gespa artificial i uns sofàs unflables, tipo zona chill-out, on els participants podem tombar-nos i recuperar forces. Tot un detall que s'agreix molt! És hora de baixar, però en eixe moment arriba Purito, Hermida i Perico. Fotos amb tots ells. Quin goig!

Amb la família als Cortals d'Encamp

La Purito és una marxa molt exigent. Cal entrenar molt, cal preparar-se molt bé, però també es gaudeix molt, perquè es fa en un entorn espectacular. Tornarem. Sense dubte.