GEGANT DE PEDRA 2019. REPTE ACONSEGUIT!

Amb la pedra. Reconeixement de finisher.

Realment, la Gegant de Pedra 2019 va començar el 2 de juny de 2018 quan, al quilòmetre 130 i després de 10 hores de pedalejar, decidia parar-me a Figueroles per problemes físics en la Gegant 2018. "Mai més!", li vaig dir a la meua dona Neri. "Quina marxa de bojos! No pense tornar". El cas és, que dos dies després ja estava rondant-me pel cap la idea de tornar a fer-la... i acabar-la. "No estàs bé", em va dir Neri. Segurament és cert, però encara queda alguna cosa d'aquell esperit competitiu de quan feia atletisme. I no anava a permetre que la Gegant poguera amb mi.

La primera cosa que vaig fer va ser no llevar el perfil de la prova que portava enganxat al quadre de la bici. Motivació. Recordar sempre la retirada i superar-me a mi mateix. Des del gener de 2019 fins a l'1 de juny vaig fer 5000 quilòmetres, 195 hores i 69000 metres positius. 1500 quilòmetres, 22 hores i 12000 metres positius més que el 2018. Les sensacions eren bones i, objectivament, estava en millor forma tant física com mentalment. Aquest últim aspecte el considere molt important. Estic convençut que per a aquest tipus de proves no només s'ha d'entrenar la part física, sinó també la mental. I amb entrenaments damunt la bici. Són aquells dies que no t'apeteix eixir, o que et donaries la volta per tornar a casa, o quan vas tocat i encara et queda un port.

Total, que el 31 de maig ens vam presentar en L'Alcora per recollir el dorsal i deixar la bici al parc tancat. Borsa del corredor molt completa amb samarreta tècnica i paravent. Des d'ahí a dormir a Castelló. 

Animat abans de l'eixida.

A les 4'15 del matí va sonar el despertador. Vestir-se ràpid, menjar unes ensaimades amb melmelada i cap a L'Alcora. Enguany vam arribar prompte i això et dona tranquil·litat per a agafar la bici, comprovar que tot estiga bé i repassar l'estratègia de carrera. La idea era eixir ràpid i intentar estar el més avant possible sense haver de gastar massa, perquè als pocs quilòmetres entràvem en la primera senda del dia i, al estar tan prop de l'eixida es fa embús. A les sis del matí es donava puntual l'eixida i, de seguida, l'estratègia va saltar per l'aire. En posar el plat als 400 metres de prova se n'eixia la cadena. De miracle no provoque un accident! Fins a quatre vegades vaig haver de parar els primer quilòmetres per tornar a posar-la al lloc. Estratègia a fer punyetes! Algú podrà pensar que l'objectiu d'estar davant era per fer un bon temps o un bon lloc. Res més lluny de la realitat. Només volia arribar amb temps suficient als primer punts de tall, per si de cas tenia algun problema mecànic no quedar-me fora del tall. 

Una vegada superada la primera senda, ja a ritme i en les pujades sense passar de 160 pulsacions i amb molta cadència. Fins al Castell de Vilamalefa em va passar el temps molt ràpidament. Primer avituallament: isotònic i un entrepà. Cal dir que només portava un bidó de 750ml amb aigua en la bici. Molta cua i sempre ben acompanyat per altres participants fins arribar a "l'arbre pont" de Cedramán. Cua llarga per passar i fer-se la foto i, també, per a recuperar una miqueta les cames. Pujada dura caminant fins a la pista a les afores del poble i camí cap a Zucaina.

Al pas per l'arbre pont.

Cada hora o hora i mitja barreta energètica o gel. Menjar i beure. No podíem permetre'ns el luxe de quedar-nos buits. Tercer avituallament després d'un pas complicar per baix d'un pont, amb la inestimable ajuda dels voluntaris. I des d'ací ja, pràcticament, la soledat. El pas per les magnífiques pistes i els frondosos boscos van ser gratificants i sempre amb la il·lusió d'arribar a Puertomingalvo, terra coneguda. Però abans, senda perillosa fins arribar al primer port del dia, especialment perillosa per als que tenim por a les altures. La calor apretava de valent, el sol cremava i, al fons dels barrancs, ni senyal d'un poquet de vent que ens refrescara. Pujada espectacular fins el cementeri de Puertomingalvo, intentant guardar el màxim de forces possible i apurant els últims glops d'aigua. Les vistes del poble de Puertovingalvo paguen la pena de l'esforç fet fins al moment. Pista per allunyar-se del poble, baixada ràpida i pujada tècnica per l'antiga calçada romana fins arribar al nucli urbà, on la gent animava com si estigueren veient el Tour de França! Avituallament principal, quilòmetre 83 segons el meu gps. Sense pressa. Menjar i beure bé. Queda molt.

A punt d'arribar a Puertomingalvo.

Havia escoltat parlar molt sobre el Pellejero, però a mi no em va parèixer tant dur com m'esperava. Qüestió de percepció. I això que vaig caminar prou metres per l'elevada pendent, però al final vaig vore que era ciclable i vaig pujar damunt la bici i a seguir, un poc camp a través, tot s'ha de dir. Baixada molt ràpida i, en travessar un barranc, 11 quilòmetres de port fins arribar al Cabezo de las Cruces. Una hora i 21 minuts pujant. Els últims metres a peu, les forces ja fallaven. Les vistes no tenen preu des d'allà dalt, tot i que el cansament i l'instint de supervivència feien que estiguera més pendent de beure orxata (quin luxe!), omplir el boteller d'aigua i fer alguns estiraments. 

Quilòmetre 105. Seguim. Baixada tècnica per sendes fins trobar una pista que ens va portar ràpidament cap a Cortes de Arenoso. Mal moment. Tenia molt de dolor als trapezis. Una altra vegada, com l'any passat. Vaig haver de buscar la manera de trobar una postura damunt la bici que em permetera fer els descensos d'una manera més còmoda i no carregara la part dolorida. A Cortes avituallament, oli a la cadena, estiraments i a seguir. A partir d'eixe moment l'objectiu va ser arribar al següent avituallament. La primera part després de Cortes va ser molt bonica, per unes pistes on donava gust rodar. Però prompte vam tornar a la realitat amb una pujada en la que vaig haver de posar peu a terra. 

Parada tècnica a l'avituallament de Zucaina i a seguir fins a Ludiente, el següent objectiu. Pel camí, pendents impossibles i trampes en forma de baixada pronunciada, gir i pendent màxim. Sense temps a canviar de marxa, peu a terra. Menys mal que les pujades no eren llargues. Seguim per sendes i pistes fins travessar el riu i arribar a Ludiente, on ens esperava un espectacular avituallament amb molt de menjar i bona música. Les forces ja anaven justes. 

En eixir de Ludiente pujada per pista de formigó per a després passar a senda directament no ciclable. Serà precís! Passa un corredor i diu alguna cosa sobre un quilòmetre vertical. Com? Mire el perfil i veig una V molt estreta. Ai mare! Efectivament. Després d'una baixada fins a un barranc, pujada extrema. Peu a terra. Costava, fins i tot, pujar a peu. La mare que ha parit al Manolo! (l'organitzador). Sembla que no s'acabe mai, però sí. Hi ha un final. "Eres gigante", posava dalt. "Si ens pagaren, no ho faríem", vaig pensar. Gel a la boca, glop d'aigua i a seguir. Va, que això ja ho tenim.

Baixant per una senda-

Des del quilòmetre vertical el terreny ja va ser molt favorable. La il·lusió d'acabar feia que el cansament no es notara tant. Última senda abans de Coronetes i descens ràpid fins Figueroles. Que estrany que no passem pel poble. Arribe a un encreuament i no hi havia cap cinta taronja. Merda! M'he saltat algun encreuament i estic fent quilòmetres de més. A tornar cap arrere. No vaig ser l´únic. He de dir que fins eixir de Figueroles em vaig tornar a recordar de Manolo unes quantes vegades...

S'acostava el moment. Últimes sendes per dins dels barrancs i última pista fins que, després d'una corba, apareix L'Alcora. Note humitat als ulls. Són ja més de 15 hores. Ja ho tenim! Passeig triomfal pels carrers de la ciutat i entrada en meta després de 15 hores i 16 minuts. No hi ha paraules. Abraçada amb Neri, abraçada recomfortant. Quina alegria! Hem superat el repte! Ho hem aconseguit! Som GEGANTS!

Ja han passat uns dies des de la prova i em venen al cap unes reflexions. En primer lloc, valorar la gran feina que es fa des de l'organització. Una feina de tot un any. És molt complicat i, a la vegada, molt d'agrair, que TOT el recorregut estiga senyalitzat. Són 200 quilòmetres. Posar i llevar cinta. Quina feinada! En segon lloc, el recorregut. Duríssim. Ho advertia Manolo al breefing i era cert. És una autèntica barbaritat. No es pot criticar perquè sabíem on anavem. Cal estar molt, molt, molt preparat per fer esta prova. Acabar-la és un gran triomf. Tercera reflexió. Els voluntaris excepcionals. Personalment he de dir que em vaig sentir estimat i cuidat. Molt agrait! Quarta i última. Són moltes les hores de preparació, hores que he compartit amb els meus companys d'entrenament Rubén i Héctor, però sobretot hores que he deixat de passar amb la meua família. Gràcies per la vostra comprensió. Us estime.

SOM GEGANTS!