Pàgines

3 d’oct. 2019

La potencia sin control no sirve de nada.

Aquest conegut eslógan d'una marca de neumàtics serveix per a definir la desagradable i injusta situació per la que va haver de passar ahir Orlando Ortega a la final dels 110 metres tanques als mundials d'atletisme de Doha. Omar McLeod es va erigir, una vegada més, en el trist protagonista d'una igualada i emocionant final en la que Orlando estava en la lluita per les medalles fins que el jamaicà es va passar al seu carrer pel toc amb una tanca i el va frenar en la seua progressió. Llegint fins ací, un pot pensar que només va ser un incident de carrera. Però no, no era la primera vegada que passava i no serà la última, si algú no pren mesures per frenar el jamaicà. Campió olímpic a Rio, McLeod és un velocista pur, capaç de baixar dels 10 segons als 100 llisos, amb una eixida explosiva i una lamentable tècnica damunt les tanques, sobretot quan les coses se li compliquen en la cursa. Possiblement un corredor de 100 reconvertit als 110 tanques. Potència sense control. 

Els 110 tanques són una prova en la que els atletes han de combinar una gran velocitat, amb un gran ritme i una tècnica excel·lent per a poder passar amb èxit els 10 obstacles de 1'06 metres d'alçada i de 9'14 metres de distància entre elles. Això, que per a una persona normal seria impossible de fer amb tres passes, resulta complex per als atletes d'èlit els quals han de fer les passes més curtes i amb una major freqüència per arribar en condicions de poder passar la següent tanca i no haver de menjar-se-la. Velocitat, ritme i tècnica per poder estar el més prop de la tanca sense tocar-la. La gran majoria d'atletes dediquen moltes hores en el seu entrenament a millorar la seua tècnica. Són eixos xicotets detalls que van a fer-te millorar unes centèsimes fonamentals en una prova tan curta. I ahi Orlando és el millor amb diferència. I ahi McLeod és un desastre absolut. El jamaicà arriba amb tanta velocitat que topa amb les tanques. I sol clavar-se amb una deficient tècnica de braços en els carrer del rival que competix a la seua dreta. Les dades, sobretot aquesta temporada són concloents:


Fins a quatre vegades ha perjudicat rivals en l'actual temporada. El cas més conegut es va produir a Rabat el passat 16 de juny quan va lesionar el rus Shubenkov, un atleta molt tècnic. El mateix atleta es queixava a través de les xarxes socials del comportament del jamaicà amb un vídeo on apareixien altres imatges on McLeod perjudicava altres atletes. 



Al respecte d'aquest tema, el mateix Orlando participava a principis de setembre en un fil a twitter en el que es queixava del mateix que Shubenkov i ja demanava que es prengueren mesures.


 

El mateix dia de la final Angel David Rodríguez, capità de la selecció espanyola, ja sospitava que alguna cosa podia passar.


  

Per desgràcia, les seues prediccions es van complir i van afectar Orlando de ple. Falta saber si va ser estratègia premeditada o no per part de McLeod. La meua opinió és que sí, que l'estratègia era molestar a Orlando. En els vídeos de presa frontal ja es veu com es clava amb els braços al seu carrer i, com les tres vegades prèvies, l'acaba perjudicant greument.


 


 

En les imatges aèries també s'aprecia l'incident.


 

Possiblement la millor presa és la lateral, perquè s'aprecia com Orlando comença una fulgurant progressió a partir de la vuitena tanca que el portava a la lluita pel triomf i es veu frenat pel jamaicà.


 

La reacció posterior d'Orlando és colpidora. En una situació tan desagradable demostra la seua educació i la seua qualitat humana, això sí explicant molt clar que les coses no s'havien de fer així.


    

A partir d'ací les xarxes comencen a bollir i reclamen des de la repetició de la prova fins a la inhabilitació, amb la lògica polèmica sobre si es pot o no repetir la cursa. La Federació Espanyola presenta reclamació. Segons el reglament es podria repetir la prova, tot i que hi ha pocs precedents.


 

El Jurat d'Apelació desestima el primer recurs de la Federació, però se'n presenta un segon que sí que és acceptat i Orlando aconsegueix la medalla de bronze, una medalla que segons ell mateix declara el fa molt feliç.


 


Només queda reclamar que açò no torne a passar. Cal prendre mesures i afinar les normatives per a protegir els atletes més tècnics en la prova dels 110 tanques.

Una història que va començar malament, però amb un final feliç. A Tokio més i millor! 👌 
Publicat per a Cap comentari:

8 d’ag. 2019

La Purito 2019: una gran festa del cicloturisme.

L'alegria de ser finisher de La Purito

Després de dos anys seguits participant a la Volta als Ports d'Andorra tocava donar el salt a La Purito. Si la Ports d'Andorra ja és una gran marxa, la Purito és un altre nivell. Sense cap mena de dubte, la millor marxa que he fet. I no només per l'excel·lent organització, pel recorregut i pel tracte al participant, sinó perquè és una gran festa que, a més, es pot gaudir en família. El fet que el dia abans es dispute la Purito Kids pense que és un encert. Els xiquets i xiquetes poden gaudir de l'ambient ciclista i és una forma de motivar-se, doncs és molt fàcil entrar en contacte amb Joaquim Rodríguez i José Antonio Hermida. Dos exprofessionals d'alt nivell als quals els futurs ciclistes busquen amb il·lusió per fer-se una foto amb ells. Purito és, a primera vista, una persona de somriure fàcil que no diu que no a cap foto, i això que al llarg del cap de setmana se'n farà milers. Es nota l'interès que té en tractar bé al participant i ser una persona propera. Hermida és una persona amb un caràcter molt extrovertit. Tampoc diu que no a cap foto, especialment si és per als xiquets. 
Amb Joaquim a La Purito Kids

La Purito Kids cuida els participants molt bé. Bossa del corredor amb samarreta i gorreta de record, castells unflables per a que puguen jugar els xiquets i acompanyants, entorn agradable a Encamp i avituallament final que, en dies tant calorosos, s'agraeix. El meu fill està desitjant tornar... i jo també! Només una proposta de millora per a les autoritats competents. Queda lleig que entre cursa i cursa s'haja d'obrir al tràfic el circuit durant uns minuts. Sense dubte, dificulta molt l'organització de la prova.
Una vegada acabada la Purito Kids cal recuperar forces amb un bon dinar i baixar fins a Sant Julià per agafar el dorsal, però sobretot vore en directe el "briefing". Un totalment diferent al que et pots esperar. És com anar al teatre a vore una actuació. Entre Javi Sancho i Purito fan que siga una hora de riure i que realment es gaudisca de l'espectacle. Enguany s'han superat amb l'actuació d'un mag i amb la participació de "Perico" Delgado, l'homenatjat d'aquesta edició, que dona molt de joc a seguir fent broma i contant anècdotes divertides. En acabar, control de signatures amb fotos de regal i una fira ciclista a l'alçada de la marxa.

Cesc a La Purito Kids
Arriba diumenge i toca matinar per arribar amb temps a l'eixida. Dorsal posat en la bici i maillot taronja per a tots els corredors. Un altre encert que siga obligatori. A banda dels temes de seguretat, la imatge que deixa és preciosa. Entre el mar taronja es mesclen alguns participants amb maillot groc. Un altre detall de l'organització. Són persones que fan la marxa i que estan a disposició dels participants per solventar qualsevol dubte o ajudar en punxades o avaries, si és el cas. Com sempre, ha d'haver un imprevist. El pulsòmetre no em marca les pulsacions. Em lleve la cinta i la torne a posar, però res, no hi ha manera. Tocarà anar a sensacions. Eixida a les 8 en punt del matí i els primers quilòmetres es recorren amb tranquil·litat fins Escaldes, on comença la primera rampa del port d'Envalira i la gent ja comença a accelerar. Toca guardar forces al màxim perquè tenim per davant, els que fem la llarga, sis ports de la màxima exigència. La Collada de Beixalís és el primer del dia. Un port molt dur, sobretot la primera part, amb rampes que superen contínuament el 10%. Silenci. Només es sent respirar. Són tres quilòmetres amb una mitjana superior al 10%. A falta tres quilòmetres el pendent suavitza i augmenta la velocitat. Encara no són les nou del matí i el sol apreta amb força. L'orientació del port fa que la pujada siga una zona de solana, amb el que la sensació de calor és molt forta. Això sí, les vistes són espectaculars i l'últim quilòmetre i la baixada entre boscos són paisatges de somni.

Sense pràcticament temps per a pensar arribem al poble d'Ordino, on girem a la dreta per començar el Coll al que dona nom el poble. Són pràcticament 10 quilòmetres d'una pujada constant al voltant del 7%. En aquest cas estem pujant per la cara nord de la muntanya, entre un magnífic bosc, i la frescor matinal s'agraeix molt. En arribar dalt es compleixen dos hores de marxa i la família m'està esperant per animar-me. Comencem la baixada i toca parar al primer avituallament. Realment espectaculars, així li ho comente a Purito, qui no para de menjar amb tranquil·litat. Continuem el descens i a punt està d'haver dos caigudes contra els cotxes que pujaven. No puc entendre que la gent, sabent que estem en una marxa amb tràfic obert, baixe com si s'estiguera jugant el Tour.

El llarg descens del Coll d'Ordino ens torna a portar, per el camí que havíem fet al principi de la marxa, fins Sant Julià on girem a la dreta per començar el tercer port del dia: La Rabassa. Un port llarg on, només començar, una exigent rampa del 15% ens dona la benvinguda. El segon quilòmetre és molt més suau, el que ens dona una miqueta de descans per afrontar el propers tres quilòmetres amb un pendent constant que frega el 10%. A l'eixida del poble de Juberri, després de 5 quilòmetres d'ascensió, el port suavitza prou. Dos quilòmetres al 7% i la resta al 5% fins arribar als 13'5 quilòmetres on es troba la carretera per la que iniciarem el descens cap a Sant Julià per la Peguera. Abans, però haurem passat per Naturlàndia, on els sorpresos turistes ens miren mentre ascendeixen amb el Tobotronc cap a la part alta del parc. Al poc temps de començar el descens trobem altre avituallament. Destacar que en tots, sense excepció, hi havia un lloc per deixar les bicis com els que tenen a les transicions del triatló. Un altre detall en positiu. 

Acaba el descens per la Peguera, travessem Sant Julià entre cotxes i girem a la dreta per afrontar el port més mític de la marxa: el Coll de la Gallina. Tenim per davant 12 quilòmetres d'ascensió amb pendents constants per damunt del 8%, a excepció d'una zona entre els quilòmetres tres i quatre on hi ha una zona de descens. El port està orientat al sud-est, són les 12 del migdia i el sol cau amb molta força, pel que la calor s'alia amb les dures rampes per fer-nos patir de valent. Al quilòmetre dos ens trobem, a la dreta, un cementeri... És una indirecta? Els quilòmetres passen molt lentament i comencem a avançar participants de la marxa de 80 quilòmetres. Cadascú al seu ritme. Falten poc més de 5 quilòmetres per al cim i arribem a una zona de picnic on un grup de gent fa una barbacoa. De sobte la carretera es fa molt més estreta i la senyal de 5 quilòmetres per acabar el port ens indica que ve un descans i que agafem aire. Eixa zona més suau serveix per a respirar i beure un gel abans de girar a la dreta, on la carretera torna a empinar-se. Quatre quilòmetres i "Benvinguts a l'infern". Sort que, almenys, l'infern transcorre per dins d'un bosc on hi ha moltes zones d'ombra que ajuden a mantenir la temperatura del cos, encara que el pendent supere de forma continua el 10%. Comencem a vore gent que puja a peu, amb el que encara queda... Després de 5 hores i quatre minuts coronem La Gallina. Toca beure, menjar i recuperar forces. També fer-se la foto de record. A punt de començar el descens anuncien per megafonia que arriba Perico. Porta cara de circumstàncies. La batucada comença a tocar. Això és una festa!
Al Coll de La Gallina
El descens de La Gallina és prou tècnic. Hi ha moltes "paelles" amb molt pendent que, junt amb la carretera tan estreta, dificulten la baixada. Cal anar amb compte perquè hi ha cotxes que pugen... Després de 12 quilòmetres de descens comencem una suau ascensió cap Andorra La Vella on, només passar l'Estadi Comunal, girem a la dreta per començar La Comella. "El més fàcil", diuen. Realment és el més fàcil de tots, si no fora perquè ja portem quatre ports i prop de sis hores de marxa. Fàcil no serà. Que li pregunten a Contador, que segur que se'n recorda d'este port. Les primeres rampes són les més dures, amb més del 10%, i les cames ja comencen a notar l'esforç. Als dos quilòmetres un avís de rampa a les cames. Cal baixar el ritme, arribar a l'avituallament i beure bona cosa d'isotònic i algo de menjar.
Passada la Comella ja només queda Cortals d'Encamp. L'aproximació és dura i intentem guardar el màxim de forces buscant cadència i un ritme adequat. Parada per beure a l'últim avituallament a Encamp i comencem els últims quasi 10 quilòmetres d'ascensió. Una pujada quasi constant al 10% i ens donem compte que la marxa ja està passant factura a molts participants. Molta gent caminant, altres aturats a la carretera intentant recuperar forces, alguns que s'aturen... i altres que ja han acabat i  baixen tranquil·lament. El ritme d'ascensió no és el desitjat, però les forces ja van justes i toca posar-se en mode "supervivència". A falta de tres quilòmetres note una rampa al bíceps femoral. Pare i baixe de la bici i la rampa passa al quàdriceps. Estire, bec, em done colps a les cames, puge a la bici i continue. Això ja ho tenim. A l'últim quilòmetre veig a la meua família, últim esforç. Últim gir a l'esquerra i recta final. Ho hem aconseguit. Després de 7 hores i 22 minuts som finishers de La Purito. Quina alegria! Abraçada amb la família i a recuperar forces. L'organització ha disposat, amb molt bon criteri, unes carpes amb gespa artificial i uns sofàs unflables, tipo zona chill-out, on els participants podem tombar-nos i recuperar forces. Tot un detall que s'agreix molt! És hora de baixar, però en eixe moment arriba Purito, Hermida i Perico. Fotos amb tots ells. Quin goig!
Amb la família als Cortals d'Encamp

La Purito és una marxa molt exigent. Cal entrenar molt, cal preparar-se molt bé, però també es gaudeix molt, perquè es fa en un entorn espectacular. Tornarem. Sense dubte.

Amb Purito a l'arribada.



Amb Jose Hermida, campió del món de BTT en totes les categories

Amb Perico Delgado.














Per als amants de les dades. Temps d'ascensió (Strava):
- Beixalis: 31'50''
- Coll d'Ordino: 41'32''
- La Rabassa: 55''49
- La Gallina: 1h 1'59''
- La Comella: 27'08'' (parada a l'avituallament inclosa).
- Cortals d'Encamp: 51'42''

Temps total: 7 hores 22''
Temps total en moviment: 7 hores i 57''
Distància total: 138'29
Desnivell positiu: 4845
Publicat per a Cap comentari:

9 de juny 2019

GEGANT DE PEDRA 2019. REPTE ACONSEGUIT!

Amb la pedra. Reconeixement de finisher.

Realment, la Gegant de Pedra 2019 va començar el 2 de juny de 2018 quan, al quilòmetre 130 i després de 10 hores de pedalejar, decidia parar-me a Figueroles per problemes físics en la Gegant 2018. "Mai més!", li vaig dir a la meua dona Neri. "Quina marxa de bojos! No pense tornar". El cas és, que dos dies després ja estava rondant-me pel cap la idea de tornar a fer-la... i acabar-la. "No estàs bé", em va dir Neri. Segurament és cert, però encara queda alguna cosa d'aquell esperit competitiu de quan feia atletisme. I no anava a permetre que la Gegant poguera amb mi.
La primera cosa que vaig fer va ser no llevar el perfil de la prova que portava enganxat al quadre de la bici. Motivació. Recordar sempre la retirada i superar-me a mi mateix. Des del gener de 2019 fins a l'1 de juny vaig fer 5000 quilòmetres, 195 hores i 69000 metres positius. 1500 quilòmetres, 22 hores i 12000 metres positius més que el 2018. Les sensacions eren bones i, objectivament, estava en millor forma tant física com mentalment. Aquest últim aspecte el considere molt important. Estic convençut que per a aquest tipus de proves no només s'ha d'entrenar la part física, sinó també la mental. I amb entrenaments damunt la bici. Són aquells dies que no t'apeteix eixir, o que et donaries la volta per tornar a casa, o quan vas tocat i encara et queda un port.
Total, que el 31 de maig ens vam presentar en L'Alcora per recollir el dorsal i deixar la bici al parc tancat. Borsa del corredor molt completa amb samarreta tècnica i paravent. Des d'ahí a dormir a Castelló. 
Animat abans de l'eixida.
A les 4'15 del matí va sonar el despertador. Vestir-se ràpid, menjar unes ensaimades amb melmelada i cap a L'Alcora. Enguany vam arribar prompte i això et dona tranquil·litat per a agafar la bici, comprovar que tot estiga bé i repassar l'estratègia de carrera. La idea era eixir ràpid i intentar estar el més avant possible sense haver de gastar massa, perquè als pocs quilòmetres entràvem en la primera senda del dia i, al estar tan prop de l'eixida es fa embús. A les sis del matí es donava puntual l'eixida i, de seguida, l'estratègia va saltar per l'aire. En posar el plat als 400 metres de prova se n'eixia la cadena. De miracle no provoque un accident! Fins a quatre vegades vaig haver de parar els primer quilòmetres per tornar a posar-la al lloc. Estratègia a fer punyetes! Algú podrà pensar que l'objectiu d'estar davant era per fer un bon temps o un bon lloc. Res més lluny de la realitat. Només volia arribar amb temps suficient als primer punts de tall, per si de cas tenia algun problema mecànic no quedar-me fora del tall. 
Una vegada superada la primera senda, ja a ritme i en les pujades sense passar de 160 pulsacions i amb molta cadència. Fins al Castell de Vilamalefa em va passar el temps molt ràpidament. Primer avituallament: isotònic i un entrepà. Cal dir que només portava un bidó de 750ml amb aigua en la bici. Molta cua i sempre ben acompanyat per altres participants fins arribar a "l'arbre pont" de Cedramán. Cua llarga per passar i fer-se la foto i, també, per a recuperar una miqueta les cames. Pujada dura caminant fins a la pista a les afores del poble i camí cap a Zucaina.
Al pas per l'arbre pont.
Cada hora o hora i mitja barreta energètica o gel. Menjar i beure. No podíem permetre'ns el luxe de quedar-nos buits. Tercer avituallament després d'un pas complicar per baix d'un pont, amb la inestimable ajuda dels voluntaris. I des d'ací ja, pràcticament, la soledat. El pas per les magnífiques pistes i els frondosos boscos van ser gratificants i sempre amb la il·lusió d'arribar a Puertomingalvo, terra coneguda. Però abans, senda perillosa fins arribar al primer port del dia, especialment perillosa per als que tenim por a les altures. La calor apretava de valent, el sol cremava i, al fons dels barrancs, ni senyal d'un poquet de vent que ens refrescara. Pujada espectacular fins el cementeri de Puertomingalvo, intentant guardar el màxim de forces possible i apurant els últims glops d'aigua. Les vistes del poble de Puertovingalvo paguen la pena de l'esforç fet fins al moment. Pista per allunyar-se del poble, baixada ràpida i pujada tècnica per l'antiga calçada romana fins arribar al nucli urbà, on la gent animava com si estigueren veient el Tour de França! Avituallament principal, quilòmetre 83 segons el meu gps. Sense pressa. Menjar i beure bé. Queda molt.

A punt d'arribar a Puertomingalvo.
Havia escoltat parlar molt sobre el Pellejero, però a mi no em va parèixer tant dur com m'esperava. Qüestió de percepció. I això que vaig caminar prou metres per l'elevada pendent, però al final vaig vore que era ciclable i vaig pujar damunt la bici i a seguir, un poc camp a través, tot s'ha de dir. Baixada molt ràpida i, en travessar un barranc, 11 quilòmetres de port fins arribar al Cabezo de las Cruces. Una hora i 21 minuts pujant. Els últims metres a peu, les forces ja fallaven. Les vistes no tenen preu des d'allà dalt, tot i que el cansament i l'instint de supervivència feien que estiguera més pendent de beure orxata (quin luxe!), omplir el boteller d'aigua i fer alguns estiraments. 
Quilòmetre 105. Seguim. Baixada tècnica per sendes fins trobar una pista que ens va portar ràpidament cap a Cortes de Arenoso. Mal moment. Tenia molt de dolor als trapezis. Una altra vegada, com l'any passat. Vaig haver de buscar la manera de trobar una postura damunt la bici que em permetera fer els descensos d'una manera més còmoda i no carregara la part dolorida. A Cortes avituallament, oli a la cadena, estiraments i a seguir. A partir d'eixe moment l'objectiu va ser arribar al següent avituallament. La primera part després de Cortes va ser molt bonica, per unes pistes on donava gust rodar. Però prompte vam tornar a la realitat amb una pujada en la que vaig haver de posar peu a terra. 
Parada tècnica a l'avituallament de Zucaina i a seguir fins a Ludiente, el següent objectiu. Pel camí, pendents impossibles i trampes en forma de baixada pronunciada, gir i pendent màxim. Sense temps a canviar de marxa, peu a terra. Menys mal que les pujades no eren llargues. Seguim per sendes i pistes fins travessar el riu i arribar a Ludiente, on ens esperava un espectacular avituallament amb molt de menjar i bona música. Les forces ja anaven justes. 
En eixir de Ludiente pujada per pista de formigó per a després passar a senda directament no ciclable. Serà precís! Passa un corredor i diu alguna cosa sobre un quilòmetre vertical. Com? Mire el perfil i veig una V molt estreta. Ai mare! Efectivament. Després d'una baixada fins a un barranc, pujada extrema. Peu a terra. Costava, fins i tot, pujar a peu. La mare que ha parit al Manolo! (l'organitzador). Sembla que no s'acabe mai, però sí. Hi ha un final. "Eres gigante", posava dalt. "Si ens pagaren, no ho faríem", vaig pensar. Gel a la boca, glop d'aigua i a seguir. Va, que això ja ho tenim.
Baixant per una senda-
Des del quilòmetre vertical el terreny ja va ser molt favorable. La il·lusió d'acabar feia que el cansament no es notara tant. Última senda abans de Coronetes i descens ràpid fins Figueroles. Que estrany que no passem pel poble. Arribe a un encreuament i no hi havia cap cinta taronja. Merda! M'he saltat algun encreuament i estic fent quilòmetres de més. A tornar cap arrere. No vaig ser l´únic. He de dir que fins eixir de Figueroles em vaig tornar a recordar de Manolo unes quantes vegades...
S'acostava el moment. Últimes sendes per dins dels barrancs i última pista fins que, després d'una corba, apareix L'Alcora. Note humitat als ulls. Són ja més de 15 hores. Ja ho tenim! Passeig triomfal pels carrers de la ciutat i entrada en meta després de 15 hores i 16 minuts. No hi ha paraules. Abraçada amb Neri, abraçada recomfortant. Quina alegria! Hem superat el repte! Ho hem aconseguit! Som GEGANTS!
Ja han passat uns dies des de la prova i em venen al cap unes reflexions. En primer lloc, valorar la gran feina que es fa des de l'organització. Una feina de tot un any. És molt complicat i, a la vegada, molt d'agrair, que TOT el recorregut estiga senyalitzat. Són 200 quilòmetres. Posar i llevar cinta. Quina feinada! En segon lloc, el recorregut. Duríssim. Ho advertia Manolo al breefing i era cert. És una autèntica barbaritat. No es pot criticar perquè sabíem on anavem. Cal estar molt, molt, molt preparat per fer esta prova. Acabar-la és un gran triomf. Tercera reflexió. Els voluntaris excepcionals. Personalment he de dir que em vaig sentir estimat i cuidat. Molt agrait! Quarta i última. Són moltes les hores de preparació, hores que he compartit amb els meus companys d'entrenament Rubén i Héctor, però sobretot hores que he deixat de passar amb la meua família. Gràcies per la vostra comprensió. Us estime.
SOM GEGANTS!
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)