Quan un esportista bat un rècord del món, siga de l'especialitat que siga, s'aconsegueix superar els límits de tot el que s'havia fet fins el moment. Hi ha alguns rècords, però, que tenen un plus afegit a fer el que ningún esportista ha pogut fer. És el cas del rècord del món de la prova de marató que es va batre el passat 28 de setembre a Berlín. El protagonista va ser l'atleta Dennis Kimetto, keniata de 30 anys, el qual va aconseguir córrer els 42 quilòmetres i 195 metres en 2 hores 2 minuts i 57 segons, rebaixant en 26 segons l'anterior plusmarca mundial i trencant per primera vegada la barrera de les 2 hores i 3 minuts. Quasi res. L'escenari era el millor possible, ja que a les darreres huit edicions de la Marató de Berlín s'han aconseguit batre cinc rècords del món, pel que tant el circuit com la qualitat dels participants sembla indiscutible.
 |
| Dennis Kimetto. Foto: voiceofsport.net |
Fins ací tot normal. Però si un fa una anàlisi una miqueta més profund de la marca aconseguida se n'adona d'eixe plus de qualitat que té la marca aconseguida. En primer lloc, tomba definitivament eixe axioma que diu que la marató és una prova de resistència o de fons. No senyors, açò ja és una prova de velocitat en tota regla, de resistència a la velocitat. Per poc, Kimetto va córrer tots els quilòmetres a una mitjana lleugerament inferior, per dècimes, als 2 minuts i 55 segons per quilòmetre, a més de 20 quilòmetres per hora. És a dir, a 1 minut i 10 segons el 400 o 35 segons el 200. Proveu quant de temps sou capaços d'aguantar a eixe ritme.
Però encara ens sorprenem més si analitzem els parcials cada 5 quilòmetres, perquè sembla evident que Kimetto va ser incapaç de "clavar" tots els quilòmetres a 2'55''. Així si, trobem que el primer i segon cinc mils es van recórrer en 14'42'', el tercer en 14'46'', el quart en 14'26'', el cinquè en 14'32'', el sisè en 14'30'', el setè en 14'09''(quasi res!), el vuité en 14'42'' i els últims 2195 metres en 6'28''. Amb el temps fet al setè cinc mil Kimetto estaria el 11è lloc al rànking d'Espanya de 5000 de la passada temporada.
Si sumem cinc mils per fer parcials de 10 quilòmetres, trobem que el primer 10000 va fer en 29'24, el segon en 29'12'', el tercer en 29'02'' i el quart 28'51''. Si juntem els parcials sisè i setè de 5 quilòmetres, veiem que en eixe 10000 va fer 28'39''. Amb el pitjor parcial de 10000, els 29'24'', estaria el vuité del rànking d'Espanya als 10000 en pista. I amb el millor parcial, els 28'39'', seria el cinquè. Tot això mentre corre un marató. Velocitat pura.
 |
| A l'arribada, amb la Porta de Bramdemburg al fons. Foto: revistaes.com |
Però hi ha més. El keniata va fer una marató "en positiu", perquè la primera mitja marató la va passar en 1 hora 1 minut i 45 segons, mentre que la segona mitja la va fer en 1 hora 1 minut i 11 segons (superant el primer del rànking espanyol en la prova de mitja marató, Ayad Lamdassen, en 11 segons). Cal destacar també que el quilòmetre més ràpid el va recórrer en 2 minuts i 47 quilòmetres, el qual va ser (taxaaaan!) el quilòmetre 31.
Quin és el secret? Genètica+ estil de vida. És evident que sense una genètica privilegiada no es pot córrer a aquestos ritmes durant tants quilòmetres. Però també el fet de viure i entrenar en alçada, junt a una dedicació completa a entrenar i descansar, més l'alimentació particular i una competitivitat màxima són la pòcima màgica per aconseguir una gesta així.
Una última reflexió. Després de tot el que he exposat, d'eixe salt de qualitat que té aquest rècord del món, els mitjans de comunicació li van dedicar ben poc temps a la notícia, sobretot alguns programes a la televisió suposadament "d'esports". S'ho han de fer mirar.
